Europa és això que tenim, i que no sabem si ens agrada o ens fa vergonya. Una colla de països apilats com caixes velles a les golfes de la història, que cada dos per tres es miren de reüll per veure qui pagarà el sopar. Portem segles discutint el mateix: si val més l’home o la màquina, si la justícia és preferible a la venjança, si cal salvar els refugiats o deixar-los ofegar-se discretament perquè no destorben el noticiari de la nit. I així anem fent.
Europa?
Així es diu, sí. Com la filla d’Agènor i Telefassa, raptada per Zeus disfressat de bou blanc per endur-se-la a Creta. Des d’aleshores, ja sabem com funciona això d’Europa: algú arriba, t’arrossega per la força i després li posa el teu nom a un continent. Si vols, ho podem veure com una metàfora. I si no vols, també.
Ara mateix, entre lloguers impossibles i els algoritmes que decideixen per nosaltres, encara hem d’afegir dues guerres a la llista de catàstrofes domèstiques. Sembla un menú degustació de final d’època. A Ucraïna, els russos bombardegen ciutats com si foren fitxes de dòmino, i nosaltres enviem paperassa, declaracions solemnes i quatre canons vells. Que sí, Europa ha ajudat, però sempre amb la por al cos, com qui dóna diners a un músic de carrer mirant cap a una altra banda, perquè no pinta fava. I a Gaza, més de cent mil morts després, continuem fent el que millor sabem: condemnar i esperar. Esperar que algú altre faça alguna cosa, perquè tenim el costum de no embrutar-nos les mans quan podem embrutar-nos només la consciència. Que si Netanyahu, que si Hamàs, que si a Washington es miren de reüll, i nosaltres ací, signant declaracions amb el cap cot, com notaris resignats d’una tragèdia. Però no us penseu que tot això ens fa moure ni una cella. A Europa ens agraden més els debats que les solucions. Som l’únic lloc del món on s’organitzen fòrums internacionals per discutir la moral del sandvitx de pernil, mentre al mateix temps es permet la venda d’armes als que maten criatures. És aquesta hipocresia refinada la que ens defineix com a europeus. I per si tot això fora poc, arriba la dreta extrema, la del “primer nosaltres” i “la resta ja si de cas”. Tornen a pujar aquells que diuen que les fronteres són sagrades i la vida humana, opcional. Mira que en tenim d’experiència en això! Les cunetes, els camps de concentració, les banderes al vent com si foren llençols nets. Però res, la memòria no cotitza en borsa i el feixisme torna disfressat de patriotisme, amb corbata i comptes a Luxemburg.
I malgrat tot, continue estimant Europa. Perquè ací encara pots discrepar sense acabar afusellat, escriure articles com aquest sense que et tanquen en un calabós, i anar a votar sabent que, per malament que vaja el recompte, encara és millor que en altres llocs on el president sempre guanya amb el 98%. Perquè ací encara tenim la música i la literatura, l’art i la pintura, el record d’uns quants savis que es preguntaven què és el bé, què és la veritat i com es diu bon dia en grec antic. Ací encara pots llegir un assaig de Montaigne, escoltar un quartet de Schubert o veure una vella al museu d’Orsay plorant davant un Van Gogh. I això, amb perdó, no ho trobaràs ni a Silicon Valley ni a Qatar. Ara bé, la meua pàtria de veritat no és Brussel·les. La meua pàtria és la llengua que parle amb els amics, la que em van ensenyar els meus pares, tossuda com un lledoner vora el Xúquer. La meua pàtria són les muntanyes que veig quan torne cap a casa: el perfil de la serra de Corbera, el Cavall Bernat, la muntanya de Cullera, els tarongers que encara resisteixen, la marjal que brilla al capvespre com un espill trencat. És aquell moment precís, tornant d’un viatge, quan respires fons i saps que ja estàs al teu lloc.
Europa continuarà fent cimeres i informes. Continuarà parlant molt i fent poc. Però mentre ens quede la llibertat de riure’ns d’això, la música, la literatura i el dret a tornar a casa, encara hi haurà esperança. O almenys el consol de saber que, quan tot falle, sempre ens quedarà el paisatge.
