Podem començar amb el Senyor X, que va muntar un grup terrorista per a matar etarres. Seguir amb un director de la Guàrdia Civil, fotografiat en calçotets al bell mig d’una orgia amb bagasses i condemnat a 31 anys de presó per corrupció. Els casos de Filesa i Time-Sport, de finançament il·legal del PSOE; el cas dels ERO andalusos, on es va crear una trama per col·locar gent a l’Administració.
Recorde com un regidor de l’Ajuntament de València del PP, Salvador Polop, va iniciar la trama de corrupció del PP que es va estendre al llarg de molts anys, iniciant-se amb el cas Naseiro, que afectava el tresorer del PP i que va acabar amb centenars de càrrecs del partit condemnats per corrupció.
Corria l’any 1990. D’aquests fets, i llavors, quan encara no sabíem que existia el lawfare, els jutges espanyols van anul·lar la principal prova, que eren unes gravacions on quedava clara l’existència d’una trama corrupta.
Els casos de corrupció del PP donarien per a un llibre gruixut. Però el que més sorprèn i indigna és el cas Montoro. Un facinerós ministre d’Hisenda que tenia tot el món acoquinat i que el bon home es va muntar un despatx; no penseu que era per a fer tràfic d’influències, això era poca cosa per a un tipus amb complex de Cèsar. Montoro es va muntar un despatx per a fer lleis que després el Parlament aprovava per tal d’afavorir els seus clients, en el que és un exemple elegant com pocs de màfia institucional i que deixa la Tangentopoli italiana com un fet d’aficionats.
De nou han passat vuit anys des d’aquests fets, descoberts per casualitat en un jutjat de Tarragona i traslladats ràpidament a l’Audiència Nacional per tal d’entretenir i «afinar» el procés. L’han afinat tant que abans morirà de vell —i que dure molts anys el senyor Montoro— que no veurà judici.
La corrupció mai ha deixat d’estar present en la política espanyola i en la seua extensió valenciana, de la mateixa manera que el lawfare és un element central de la judicatura espanyola. Però si algú pensava que, amb l’adveniment d’un govern que va arribar al poder després de guanyar una moció de censura al PP, el motiu central de la qual era la corrupció demostrada d’aquest partit, la situació canviaria, anava ben errat.
El mateix dirigent socialista, José Luis Ábalos, que va pronunciar un discurs abrandat contra la corrupció, envoltant-se dels més alts valors ètics i morals, ha acabat investigat i condemnat judicialment per la seua implicació en una trama de corrupció i ha protagonitzat episodis vergonyosos de menyspreu envers les dones, fets tots molt allunyats de l’exemplaritat que es pressuposa a un servidor públic.
Ábalos, juntament amb Koldo García —una mena d’aizkolari gegant—, hauria participat, segons les investigacions judicials, en una trama de corrupció quan, precisament, l’objectiu declarat del seu cap, Pedro Sánchez, era la lluita contra la corrupció. Tot plegat ofereix una imatge d’astracanada més pròpia d’un sainet faller, on el negoci es barreja amb episodis amb bagasses i amb col·locacions irregulars en empreses estatals de la seua parella.
Però la cosa no acaba ací. L’inefable Pedro Sánchez, del qual, com a mínim, caldria dubtar de la seua capacitat per a seleccionar el personal, va nomenar Santos Cerdán secretari d’Organització del PSOE i aquest també està sent investigat per la seua presumpta participació en una altra trama de corrupció econòmica. Paral·lelament, diversos mitjans han publicat informacions sobre presumptes maniobres dirigides a obtenir informació comprometedora sobre jutges i fiscals, uns fets que, si es confirmaren, serien d’una gravetat extraordinària.
Si hom ho mira amb una certa ironia, gairebé sembla una rèplica simètrica del que durant anys es va denunciar com la «policia patriòtica» sota governs del PP. Si aquells van crear unes clavegueres de l’Estat, aquests, presumptament, haurien intentat construir-ne unes altres, certament molt més potineres que no pas l’elaborada trama del PP.
La taca d’oli d’aquestes xarxes s’escampa des de la directora de la Guàrdia Civil fins a la SEPI, un organisme encarregat d’invertir diners públics en empreses i que gestiona un pressupost de més de 7.000 milions d’euros; poca broma. Aquesta entitat té els seus darrers tres directors imputats. Vicente Fernández va dimitir després de ser imputat per presumptes delictes en adjudicacions, i l’actual presidenta està imputada juntament amb més de quinze alts càrrecs, així com qui va ser president de Correus i amic de Sánchez, Juan Manuel Serrano.
El ben cert és que la sola enumeració dels casos sota sospita o ja jutjats és aclaparadora. I arribem al més sorprenent, estrany i difícil de pair: el cas Zapatero.
Zapatero, expresident del Govern espanyol, és per a molts el far ètic de l’esquerra espanyola. Els valencianistes d’esquerres poden estar tranquils: el fet de no ser espanyols ens allunya d’aquest far de decència i honestedat.
Tanmateix, aquest home, presumptament —i ací voldria remarcar molt clarament la presumpció d’innocència, perquè els fets són, si és possible, encara més estranys que tots els esmentats abans—, s’hauria muntat una trama d’influències i no hauria tingut millor pensada que involucrar la pròpia família i guardar un munt de joies en un calaix.
El ben cert és que, tot i que no és sant de la meua devoció, em resulta, fins i tot ara, després de la declaració de Julito i dels peixos grossos de la companyia Plus Ultra, difícil d’entendre que un home a qui se li suposa un cert nivell intel·lectual haja implicat les filles —atenció, les filles— en un sarao de corrupció, i vaja de míting en míting predicant les bondats de l’honestedat. I la seva entrevista a la TVE, no ha aclarit res.
Segur que em deixe coses, però la sensació que em deixa tot plegat és que estem dirigits per una colla de polítics massa sovint envoltats d’escàndols, alguns condemnats i altres investigats, amb una frivolitat preocupant davant dels diners públics i de les institucions. Això fa trontollar el sistema democràtic molt més que les manifestacions feixistes de Noviembre Nacional, i l’esquerra no està donant la resposta que caldria.
La història del PSOE, com també la del PP, està farcida de casos de corrupció. En tots dos partits, el fenomen sembla haver adquirit un caràcter estructural. Per això faria bé l’esquerra que no se sent representada pel PSOE a cercar alternatives si no vol acabar arrossegada per unes clavegueres polítiques que, més prompte que tard, poden acabar passant una factura molt elevada al socialisme espanyol i al conjunt de les esquerres.
