Abans que s’acabe l’Any Estellés (que no ho farà mai perquè seguirem escrivint i recordant-lo, com Jaume Pérez Montaner fa la seua antologia i afirma que Estellés no passarà per l’infern o el purgatori de l’oblit), convé recordar també el llibre de Pau Alabajos, ben recomanable: Vicent Andrés Estellés, La veu d’un poble. Un llibre per explicar Estellés dedicat als pobles més estellesians del País Valencià: Alginet (Josep Lozano, la instauració dels sopars estellesians a la manera del poeta Robert Burns i la resiliència del sopar de cabasset a la fresca i inclús a la pluja amb paraigua), Burjassot (l’Horta, l’ofici de forner, el naixement, la guerra, Juli Llopis i els llibres i l’entrada a la cultura i al dret universal a l’alegria) València (el festeig amb Isabel, la seua inseparable companya de vida, aferrar-se a l’amor en els temps convulsos de la postguerra, de la fam, de la repressió, de l’angoixa, la tristesa i el verí llòbrec de franquisme treure aire per a respirar), Tarragona (Poblet, el cadàver de Jaume I, el desvetllament de la unitat assegurada de la llengua catalana, el Diccionari Català-Valencià-Balear), Carlet (com el despatxen de Las Provincias, Ombuena i Consuelo Reyna per haver acceptat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (Estellés se’n recordarà per a sempre!), uns anys abans l’havien enviat al Sàhara per desfer-se’n del poeta enmig d’un possible inici de conflagració bèl·lica… Com els ho havien prohibit tot, a Carlet, però cantaren Els Pavesos, l’Ovidi i Estellés va poder llegir, amb permís de la guàrdia civil, el Llibre de Meravelles, i a Catarroja també…); Mallorca (Josep Maria Llompart, Animal de records, Lletres de canvi i l’Ofici de demà, les Horacianes, el desig d’anonimat, el pimentó torrat i les albergínies, la teca, la Postal, la felicitat, un amor religiós, cast i humil amb un gesmiler a la boca, pels carrers de la Seu de Mallorca…), Alcoi (Ovidi, el germà, l’amic, el company, Coral romput, Els amants), Roma (Arrivederci, Roma, La clau que obri tots els panys, Primera soledat, les tristeses, la felicitat, la memòria…), Sueca (Joan Fuster, Carmina, Isabel, Estellés, Casp i Adlert i l’anticongrés eucarístic, l’aigua litúrgica, els arrossars la muntanyeta dels Sants…).
Segueix el llibre d’Alabajos elogiant la vida i l’obra d’un escriptor antifeixista, compromés fins al moll de l’os, per tot el seu País sencer, recordant el passat i el present: Xàtiva (el bombardeig feixista de l’estació de ferrocarril de Xàtiva, el 12 de febrer de 1939, 109 persones van perdre la vida, més de 300 van resultar ferides, M’aclame a tu, els poemes contra el monarca Borbó, Felip V, per haver cremat i derrocat, pedra a pedra, la ciutat de Xàtiva, Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, Els afusellats, arrengleraven els taüts, el llibre de Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, l’empatia amb el dolor de les famílies dels vençuts, la intenció memorialista, Raimon, Ausiàs Marc, Corella, Pere Quart, Salvador Espriu, Mural del País Valencià, La veu d’un poble…) Londres (Museu d’Albert i Victòria, Retaule del Centenar de la Ploma, vist des de Londres, l’obra de Marçal de Sax i Miquel Alcanyís, Tirant lo Blanc, el Britsh Museum…), Gandia (Inventari clement (1966) Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig, Maria Beneyto i S’ha obert un arbre vell com un paraigua, Educadament, Misser Mascó, 17, el seu domicili, tota la meua vida entre quatre parets, les quatre parets llises i clares de ma casa), Beniarjó (Pere Marc, Ausiàs Marc, Ací, de cos present, estigué Ausiàs March...), El Perelló (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, refugi, escriu davant el mar, després de ser foragitat de l’ofici de periodista a Las Provincias, Siqueiros, Rivera, Pablo Neruda, Matilde Irrutia, El Canto general va inspirar El Mural del PV per a la «reconstrucció i la restauració de la malmesa identitat valenciana: el territori, el paisatge, la toponímia, els grans noms de la cultura, les gents anònimes, els episodis històrics, la cultura popular. Un inventari exhaustiu, una frenètica taxonomia que recolliria i ponderaria, un per un, tots els constituents dispersos d’un país desfet i els rehabilitaria investint-los d’apassionada veritat poètica», escriu Josep Vicent Frechina, Declaració de principis, ningú em llevarà aquest orgull); Frechina, al concert d’homenatge a Estellés va denunciar la incúria, el menyspreu i l’oblit intencionat de les institucions valencianes en mans de l’extrema dreta, pel fet que el nostre poeta escrivís en valencià, l’odien per això, perquè no voldrien que hagués existit, per això tracten d’invisibilitzar-lo i ocultar-lo.
També s’explica la seua vida a Benimodo (Didín Puig, la Nova Cançó, EDIGSA, el llibre de memòries El forn del sol, en què parla de la seua nova llar a Benimodo, Víctor Mansanet, l’Obra periodística, els insults constants i sistemàtics dels anticatalanistes, en realitat antivalencians, quan pensa que «el present i el futur és molt amarg. Estem tornant a les catacumbes». Institucions absolutament infestades de càrrecs i comandaments franquistes que encara no han sigut foragitats de les seues parcel·les de poder, Lluís Miquel, Ovidi Montllor, Al Tall, Carraixet i molts més, el pintor Rafael Armengol, Jordi Sebastià denuncia la vandalització de nou de l’escultura d’Estellés el 20 de maig del 2021, Dacsars desperts tota la nit…), Vila-real (Uns joves a Vila-real, on escriu «Em desbordaven les veus joves, les veus d’amor i llibertat, les veus eren uns rams frenètics», Cantaves Ovidi… També cantava Al Tall, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz i tants altres, havien arribat des d’Onda, de Nules i de Castelló, de Borriana i d’altres llocs… il·lusions i esperances que sempre tracten de trencar els mateixos de sempre… Sonata a Isabel, on «La vida era una sorpresa, una granota viva a la butxaca»…). Després hi ha 18 fotos d’Estellés, amb amics i familiars i un Annex bibliogràfic interessant.
El llibre d’Alabajos m’ha deixat moments de somriure’s, quasi rialles, com ara quan Vicent diu a la seua filla que no està batejada perquè la va batejar Joan Fuster o quan el poeta deixa una nota als calaixos de la seua habitació, interrogant per qui furga en els seus papers i Carmina ix espantada uns dies després de la mort del seu pare; la seua filla, Carmina, conta que el seu pare va voler que el bateig es fes en valencià i en realitat la va batejar Joan Fuster que anava traduint-li al mossén de l’església de Sant Esteve de València el ritual del bateig perquè aquest, era andalús i no tenia ni idea per a fer-lo en la llengua pròpia del País Valencià… Això no ha de valdre, li deia Estellés a la seua filla, «et va batejar Fuster». Per desgràcia massa mossens de la diòcesi de València continuen igual, com vam haver de comprovar, in situ, quan el capellà de l’església de Quart de Poblet, al soterrar d’Emili Marín, exdirector de la revista Saó, no disposava ni del Llibre del Poble de Déu (de Pere Riutort), ni del Llibre litúrgic de l’AVL, ni de cap llibre litúrgic en valencià i l’arquebisbe de València, va haver d’improvisar i traduir-ho del castellà; encara com Enric és prou hàbil per traduir del castellà al valencià sense que gairebé es note… No deixa de ser una vergonya -per manca de sensibilitat, indiferència i desídia- com el que des de la web de l’arquebisbat de València, no es preocuparen per escriure l’obituari d’Emili Marin, en valencià. Estellés hauria escrit un poema sarcàstic, en burlar-se d’aquesta parròquia de Quart de Poblet, durant el soterrar d’Emili Marín, exdirector de la revista veterana en valencià Saó, sense llibre litúrgic en valencià.
Estellés és amor per la gent de tot el País de Salses al Carxe i de Fraga i Andorra a l’Alguer, per la gent vençuda, contra el feixisme, per la vida i l’alegria, contra la mort, contra les grans i les petites morts, contra la repressió, contra les repressions, el cinema fosc del NODO del franquisme, els arraps i el besos, contra les dictadures, contra els sofriments, contra les ferides, contra totes les guerres, enamorat d’Isabel, canta un amor de contraban, canten els canyars, quan diu el nom d’Isabel, escriu com creixen les flors i olen les herbes, descriu els orgasmes i les impotències, el soroll de l’aigua de les séquies de l’Horta, l’olor de la flor del taronger, el cant dels ocells, el tast del menjar, descriu les ruïnes, els monuments, reclama al Llibre d’exilis (1971), una pàtria, lliure, lluminosa i alta, No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, em passen certes coses. Tinc el desig de tu. Esdevens aleshores, la meua sola pàtria. No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. Terriblement esvelta, dempeus com una pàtria. No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir amb certa negligència … És un instint de pàtria, de tenir pàtria, l’arbre, el cel, el cànter, el pitxer i l’argila, una pàtria que no tinga més sostre que el cel i els estels, recorda els assassinats i tracta de «ressuscitar» als morts , mitjançant la paraula, per a la memòria i la redempció poètica (Joan B. Peset, el bombardeig feixista a Xàtiva, els afusellats a Paterna…), que és l’única que ens salva i ens alerta de les calamitats del passat, del present i del futur; com l’Angelus Novus de Paul Klee sota la mirada aterrada de Walter Benjamin, Estellés mira els enderrocs de la història d’un País desfet i tracta de refer-nos de les catàstrofes, insuflant vida, tendresa, passió, joia, mots i amor enamorat, que vol tornar-se «anònim», «Un entre tants», per aturar la taca d’oli de la destrucció i de la mort i refer del tot la vida malaguanyada… Per tenir un futur, sense tanta crueltat, una mica més amable, sense les amenaces de les agressions i els intents d’extermini contra la llengua pròpia del País Valencià, que compartim amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant.
