La qüestió del lloc de l’«esquerra» dins del marc del capitalisme és un tema d’una importància essencial. Fins al punt de què, des d’una perspectiva anticapitalista, l’esquerra dins del capitalisme pot ser contemplada com una força funcional a la dreta, de forma que només a través de l’anticapitalisme emancipador es pot arribar a una veritable esquerra. Qualsevol altra esquerra dins el sistema vigent és, aleshores, un simple succedani.
Dins del marc del capitalisme, l’esquerra no sol qüestionar obertament l’estructura i la lògica d’este. En lloc d’això, si arriba a governar, sovint es limita a acceptar el limitat marc democràtic imposat pel sistema per a intentar, en el cas de arribar a governar, mitigar o pal·liar els seus efectes més negatius del capitalisme i a aconseguir concessions efímeres que no esborren les condicions estructurals de dominació, explotació, desigualtat i democràcia formal. L’esquerra del capital és el pecat capital de l’esquerra. A més a més, com la lògica dels partits de l’oligocràcia realment existent fa que estos pensen més en si mateixos com a organitzacions tancades que com a representants de la ciutadania, l’esquerra convencional resulta contaminada per dita lògica, allunyant-se cada vegada més de les necessitats i demandes reals de la gent. Fins al punt que esta esquerra ben bé podria pot ser vista com una forma d’«opció civilitzada» des del marc crític i impugnador de l’anticapitalisme, ja que aquella no busca una transformació fonamental de l’ordre existent, sinó només una millora moderada dins d’esta ordre, la qual cosa acaba legitimant-lo i sostenint-lo, destruint qualsevol possibilitat de canvi real.
Des d’esta òptica, la veritable esquerra només pot existir plantejada des de fora del capitalisme i ha de qüestionar fonamentalment l’estructura mateixa del sistema. Només mitjançant l’anticapitalisme, amb una visió de democràcia radical i integral, es pot arribar a una veritable esquerra, perquè l’anticapitalisme no només qüestiona l’estructura econòmica del capitalisme, sinó també la seua naturalesa ecocida i genocida, que inevitablement conduïx al col·lapse ecosocial. L’anticapitalisme emancipador busca, aleshores, una societat integralment democràtica, en harmonia amb la naturalesa, centrada en la igualtat, la simplicitat vital, l’autosuficiència, l’autogestió i el ben viure.
Així doncs, és crucial considerar la política des d’esta perspectiva d’interior/exterior al capitalisme. Des de dins del capitalisme, podem parlar de diferències entre l’esquerra i la dreta, però només des de l’anticapitalisme podem assolir una veritable transformació social. L’anticapitalisme representa una aspiració des de fora del sistema cap a una democràcia alliberadora i igualitària que va més enllà de les limitacions inherents al capitalisme. I la representa perquè no sols planteja una crida a una transformació econòmica i política, sinó que també implica un canvi de paradigma en la forma com concebem la nostra relació amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos, on es conjuminen l’autogestió comunitària, el decreixement, la igualtat econòmica, l’autosuficiència local, la plena participació democràtica, la simplicitat vital i el bon viure en sintonia amb la resta d’éssers vius. Aspectes als quals cal afegir una educació crítica, el respecte a la diversitat, la pau i la cooperació, la resiliència, la solidaritat i una qualitat de vida no tant centrada en la possessió de béns com de la cooperació i l’ajuda mútua.
A més a més, per a entendre les limitacions de l’esquerra dins el capitalisme cal considerar dos conceptes: el de «mode de vida imperial», aportat per Ulrich Brand i Markus Wissen, i el de «societat de l’externalització», desenvolupat per Stephan Lessenich. El «mode de vida imperial» es referix a un conjunt de pràctiques, valors i estils de vida associats als països industrialitzats i altament desenvolupats. Este mode de vida implica un alt nivell de consum de recursos naturals i energia, així com un enfocament en la comoditat i el benestar. Les societats que seguixen este mode de vida sovint consumixen una gran quantitat de productes i serveis, i això té conseqüències significatives per al medi ambient i les condicions de vida a escala global. La relació entre el «mode de vida imperial» i les aspiracions de l’esquerra rau en el fet que este mode de vida sovint es manté a costa dels països del Tercer Món i de les persones colonitzades. Molts recursos naturals necessaris per a sostenir este mode de vida s’extreuen de regions en desenvolupament o sota dominació colonial. A més, les condicions laborals injustes i l’explotació són freqüents en la producció de béns de consum que arriben als països del «mode de vida imperial».
Això significa que les aspiracions de millora de l’esquerra dins dels països rics poden estar directament relacionades amb la desigualtat i la injustícia global. En altres paraules, mentre les polítiques de l’esquerra dins el capitalisme poden millorar les condicions de vida dins dels països desenvolupats, sovint estes millores es basen en l’explotació i l’espoliació de les regions més pobres del món. Per tant, cal preguntar-se si les aspiracions i objectius de l’esquerra del món ric estan lligats a la justícia global i a una transformació profunda del sistema econòmic global, o si només es limiten a millorar les condicions dins dels seus propis països sense abordar les arrels de la desigualtat global. Dita reflexió per força ha de dur a un enfocament més integral que reconega la interconnexió entre les lluites dins i fora dels països rics i aspire a una transformació sistèmica que vaja més enllà del «mode de vida imperial» per abordar les causes subjacents de la desigualtat global.
Per la seua banda, el concepte de «societat de l’externalització» desenvolupat per Stephan Lessenich està estretament relacionat amb la dinàmica de desigualtat global associada al «mode de vida imperial» i les consideracions sobre l’anticapitalisme i l’esquerra. La «societat de l’externalització» es referix a la idea que les societats industrials avançades, com les que seguixen el «mode de vida imperial», han externalitzat moltes de les seues problemàtiques socials, econòmiques i mediambientals a altres regions del món, especialment a les regions més empobrides, però també a l’esfera de la reproducció social (especialment les dones). Açò es manifesta en diversos aspectes com l’externalització a regions amb costos laborals més baixos, el que genera condicions laborals injustes i explotadores en estes regions, amb l’afegit biaix de gènere que en detriment de les condicions del treball femení, i implica l’ús intensiu de recursos naturals; l’externalització de la contaminació i el consum de recursos a la natura, ja que molts països industrialitzats emeten emissions contaminants que afecten el canvi climàtic global o destruïxen ecosistemes sencers, mentre que molts dels seus productes de consum venuts en el mercat global estan fabricats en altres llocs, alliberant estes societats de la responsabilitat directa de les seues pràctiques ecocides de producció i consum; l’externalització de la gestió de residus, en la mesura que les societats de consum produïxen grans quantitats de residus, que sovint es traslladen a altres regions o països, deixant-los a càrrec de la gestió de residus. Estes externalitzacions constituïxen una evidència del «mode de vida imperial» i estan en el centre de les discussions sobre la justícia global. Dit d’altra forma: les societats del món desenvolupat i les seues classes treballadores poden gaudir d’un cert nivell de vida i de comoditats a costa de les condicions desfavorables que s’imposen a altres països, especialment aquells del Tercer Món o les regions colonitzades en el passat. Un fet crucial que l’esquerra del capitalisme sol passar per alt, en constituir una veritat incòmoda que deslegitima la presumpta integritat ètica d’eixa esquerra.
Com diu Lessenich, esta externalització és inherent al sistema capitalista, de manera que l’anticapitalisme ha d’abordar críticament estes desigualtats i dinàmiques explotadores inherents al sistema. L’esquerra, en este context, hauria de reconèixer que les seues proclamades aspiracions d’equitat i justícia no poden ser aconseguides únicament a través de polítiques i canvis socials dins dels seus propis països i les institucions sistèmiques, ja que este camí té un recorregut molt limitat. En conseqüència, el que cal és defensar obertament l’abolició tant del mode de vida imperial com les seues pràctiques externalitzadores. Sols així eixa esquerra podrà resultar creïble i realment transformadora.
