Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
A mitjan matí d’un divendres fred i rúfol. A l’eixida del metro de Marina dues dones de mitjana edat conversen excitadament sobre la situació d’Ucraïna. Volen treure l’entrellat de per què Macron ha assegurat que encara no hem vist el pitjor. És la terrible incògnita del dia. De fet, estic tornant d’una visita amb els meus estudiants a un dels periodistes que més en sap de l’Est, Vicent Partal, i bona part de la conversa ha girat al voltant de què ha volgut dir exactament el president francès. Podria Putin estar pensant en llançar una bomba atòmica sobre Kíev? Repetir el genocidi d’Hiroshima i Nagasaki en una demostració inequívoca del seu poder? Quines conseqüències tindria una acció criminal com aquesta? Ens encaminem a una destrucció total? És massa gros per a pensar-ho i, alhora, ningú no està en condicions de negar que aquesta no siga una possibilitat. Tot sembla massa irreal. L’inexpressiu ministre Labrov, una mena de mort vivent, ja va dir l’altre dia que una tercera guerra mundial seria nuclear i devastadora. Quina gran llumenera el goril·la plutòcrata de Putin! Sí, i tan devastadora. Un informe de la Universitat de Princeton assegura que a penes duraria unes hores i se saldaria amb la mort de 90 milions de persones en un sol dia.
Els meus joves estudiants estan molt espantats. Van començar les seues carreres en plena pandèmia… el confinament, el distanciament social, l’amenaça invisible de la malaltia i la mort, el cansament, la vaga promesa d’un futur de grans avenços científics o de la repetició, però, d’una nova pandèmia encara més mortífera. I ara, això, aquest horror de la guerra. De sobte, han descobert que un dia va existir un imperi anomenat Unió Soviètica, que hi ha un país que es diu Ucraïna, que una superpotència com Rússia està dirigida per un autèntic psicòpata que mereixeria passar la resta de la seua existència tancat a pany i clau. I tot plegat no en sabem de la missa la meitat. No en coneixien els detalls. No han estat educats a partir de l’exploració metòdica dels contextos. Per a ells el coneixement no és el resultat d’una acumulació constant en el temps. Per a què perdre el temps quan la màquina et pot dir allò que vols saber ara mateix? Saben res dels milions de vides perdudes a Europa? De la destrucció total de Varsòvia, Berlín, Budapest…? Saben res de la nostra salvatge guerra civil? Entendrien en tota la seua profunditat la portada del Time, «The retorn of history»? És la història un malson, una presó? No sé fins on serien capaços d’aprofundir. Segurament, no massa cosa. Tenen referències molt vagues, difuses que fan més incomprensible encara la visió dels cadàvers carbonitzats enmig dels carrers d’Ucraïna, la imatge de les seues ciutats en runes, el drama de milions de persones fugint de la mort. Tenen por. Tots tenim por. Un familiar meu romanès fa poc em deia que temia un atac rus al seu país. Voldria que la seua mare i el seu germà i nebots se’n vingueren cap al País Valencià al més aviat possible. Li han dit que no. Anar on? Per a què? La gent sovint s’aferra al que té, al lloc d’on és si més no mentre té la mínima esperança que pot sobreviure.
La gent fa la seua. Avui al supermercat anuncien no sé quins descomptes mentre els empleats trafeguen frenèticament caixes acabades d’arribar de productes frescos. Pamuk, el de la botiga de mòbils, acaba de tancar per una estoneta per anar a fer el seu tallat al bar del senyor Liu que avui sembla de bon humor. Les xiques guapíssimes del Mambo i Ramona paren les taules per al migdia amb la mateixa il·lusió de sempre. Els xiquets del Brusi juguen aparentment aliens al que està passant. Ningú no pot fer res. Només esperar el darrer moviment del monstre per descobrir què és el pitjor que encara no hem vist.
