La primera obligació d’un Estat és garantir la seguretat dels seus ciutadans. Per a això es construeix un sistema de lleis i mecanismes per a complir-les.
Ni durant la DANA d’octubre del 2024, ni ara amb el conflicte amb el Marroc, Espanya ha pogut garantir la seguretat dels seus ciutadans.
El fatídic 29O, una barrancada va acabar amb la vida de 230 persones i amb les xarxes socials i econòmiques d’una àrea de més de mig milió de persones. Ningú va alertar la població i, els dies següents, no es van mobilitzar els mitjans per ajudar una població que encara avui, dos anys després, sofreix les conseqüències. El govern espanyol va saber espolsar-se les responsabilitats gràcies a la inoperància del govern de la Generalitat, que, amb la seua negligència, va ser el principal responsable de la gestió abans, durant i després de la barrancada.
Els fets del 31 de juliol del 2026, amb l’entrada per més de 80.000 persones desesperades d’una ciutat de 80.000 habitants i 20 km² de terme municipal. Per a fer-nos una idea del tot plegat, seria com Gandia, sols que el terme de Gandia és tres vegades més gran que el de Ceuta. El govern de Ceuta està en mans del PP, però les competències bàsiques —seguretat, fronteres, sanitat i educació— estan en mans del govern central, per la qual cosa el tàndem PSOE-Sumar no ha pogut responsabilitzar, en aquest cas, el govern de la ciutat autònoma.
Cal que no oblidem que l’Estat és tot el conjunt d’estructures que tenen poder sobre els afers individuals, i va des de Sa Majestat el Rei Felip VI fins al darrer regidor de la pedania més menuda que penseu.
El 29O, igual que el 31J, el que va fracassar va ser l’Estat espanyol. Als independentistes valencians ens correspon situar correctament l’origen de la incapacitat per a gestionar les successives crisis socials que ens colpegen, perquè som els que estem en condicions de poder oferir una alternativa a un sistema jurídic i polític incapaç de complir amb els deures bàsics que té encomanats. Una alternativa que no passa per l’eix dreta-esquerra, sinó per l’eix nacional.
Les causes de l’enfonsament del sistema jurídic-polític que anomenem Espanya són moltes i estan profundament relacionades entre si. En primer lloc, la inexistència d’un acord bàsic sobre el fet nacional espanyol fa que una part molt important de la seua població —el conjunt format per Catalunya, el País Valencià, Mallorca i Menorca— siga percebuda per una part de les estructures de l’Estat com un element aliè que cal controlar, limitar i, en últim extrem, neutralitzar. Aquesta incapacitat per a assumir Espanya com una realitat plurinacional condiciona el funcionament de les institucions i converteix qualsevol reivindicació d’autogovern en un problema d’ordre públic o de preservació de la unitat estatal.
A aquesta fractura nacional s’afegeix l’absència d’un acord de mínims respecte als drets de les classes populars. Les dues grans formacions que representen l’eix dreta-esquerra són capaces d’alternar-se en el govern, però tenen enormes dificultats per a establir acords duradors sobre qüestions fonamentals que afecten les condicions de vida de la majoria social. Quan governa l’esquerra i intenta introduir reformes que qüestionen, encara que siga parcialment, determinades estructures econòmiques, els poders permanents de l’Estat —allò que sovint s’anomena “deep State”— actuen com un contrapès que limita o dificulta aquests canvis. El resultat és una democràcia en què l’alternança electoral no sempre comporta una capacitat equivalent de transformar les estructures de poder.
A tot això cal afegir-hi una corrupció política que no pot entendre’s únicament com la suma de comportaments individuals, sinó també com el resultat d’un sistema institucional que afavoreix la concentració del poder en unes poques organitzacions polítiques i dificulta la representació real de la pluralitat social i territorial. La llei de partits i el sistema electoral contribueixen a consolidar aquest model, reduint la capacitat de les forces minoritàries o territorials d’incidir en la configuració de les institucions i afavorint una dinàmica de blocs que dificulta la renovació profunda del sistema.
Finalment, hi ha la persistència d’un poder econòmic i institucional que no va ser realment desmantellat amb el pas del franquisme al règim del 78. Les mateixes estructures econòmiques, determinats grups d’interès i una part significativa de les elits administratives, judicials i econòmiques van conservar una capacitat d’influència molt superior a la que correspondria en una democràcia plenament oberta i renovada. La Transició va permetre construir un nou marc constitucional i institucional, però no va significar una ruptura completa amb les estructures de poder anteriors.
El resultat d’aquesta combinació és un sistema en què el conflicte nacional, la desigualtat social, la concentració del poder polític, la corrupció i la persistència de les oligarquies econòmiques i institucionals no són problemes aïllats, sinó expressions diferents d’una mateixa dificultat: la incapacitat del règim del 78 per a renovar les seues bases i adaptar-se a una societat molt més plural, diversa i exigent que aquella sobre la qual es va construir. És aquesta incapacitat de transformació profunda la que explica, al meu entendre, bona part de les dificultats d’Espanya per a convertir-se en un Estat políticament plenament democràtic i socialment eficient.
En conclusió, no és l’eix esquerra-dreta el que pot donar respostes als conflictes dins del marc nacional espanyol. Canviar un govern per un altre pot modificar les polítiques, però no resol les contradiccions fonamentals d’un sistema que arrossega problemes estructurals que van més enllà de l’alternança electoral.
Per això, cal eixir d’aquest marc jurídic-polític per poder fer realitat els avenços socials i intentar garantir la seguretat dels ciutadans. Una seguretat que avui dia està en perill i que només pot empitjorar amb els governs que previsiblement es formaran amb l’ascens imparable de l’extrema dreta.
Als independentistes valencians ens correspon, per tant, plantejar una alternativa pròpia a aquest marc i construir un projecte polític capaç de posar les institucions al servei de la societat valenciana.
