En els dies posteriors al recent incendi dels edificis de Campanar, no parlàvem d’altra cosa. Els noticiaris reiteraven una vegada i una altra les mateixes informacions. No va faltar, per donar una mica de varietat, la figura de l’heroi: el senyor Julián, el conserge. Ell va contribuir decisivament a l’evacuació dels veïns, a risc de la pròpia vida, avisant-los del perill porta a porta. Els últims anys, la professió de conserge ha reviscolat. Fa dues generacions, molts edificis a la ciutat tenien porter, o portera, com se’n deia aleshores. Era una figura imprescindible del costumari urbà. Com a corretja de transmissió entre els veïns, donava consistència a la vida del barri i era un element de l’ordre i l’harmonia social. Devien cobrar pocs diners. El seu principal guany era que disposaven d’habitatge al mateix edifici. Durant la nit, el sereno assumia les funcions imprescindibles. Més tard, els porters van deixar de ser porters i es van convertir en conserges. En conseqüència, els sous s’apujaren i moltes comunitats de veïns ja no volgueren fer-se’n càrrec, excepte en edificis de categoria o en edificis d’oficines. A poc a poc, van anar desapareixent.
L’augment del cost del servei de consergeria va ser un factor important en la desaparició dels porters, però no l’únic. Ben mirat, els veïns, ja convertits en propietaris, disposaven ara de més diners, però preferien gastar-se’ls a dins de casa, en la reforma del bany i la cuina, comprant tots els electrodomèstics del mercat, contractant assegurances, consumint climatització a l’hivern i a l’estiu… Hi havia una tendència general a reduir la despesa comunitària al mínim imprescindible. I també la vida comunitària. Cada vegada més, els veïns anaven a la seua i ja no se sabien la vida i miracles de cada un. Ja no era possible distingir les bones persones, les que sempre saludaven, de les que menjaven a part i et giraven la cara en trobar-te baixant l’escala.
Els promotors professionals comprengueren ràpidament la situació i feren un gran esforç, amb la col·laboració dels arquitectes, per ajustar al màxim la repercussió dels elements comuns de l’edifici. Com és sabut, la superfície útil d’un habitatge és la superfície realment utilitzable, portes endins, descomptant la superfície ocupada per les parets, els pilars, etc. La superfície construïda és la que realment ocupa l’edifici en cada planta, incloent-hi la superfície útil dels habitatges i l’ocupada pels elements constructius. Ara bé, també ocupa espai l’escala, el replanell, l’entrada, l’ascensor, els recintes d’instal·lacions, etc., de manera que el quocient entre la superfície construïda i l’útil és un factor prou més gran que la unitat. En l’argot del sector, se l’anomena coeficient de repercussió. Encara que només la superfície útil es pot usar privadament, la superfície construïda s’ha de construir, i això val diners. A més a més, la normativa urbanística limita la superfície construïda o edificable, que també val diners perquè va lligada al preu del solar edificat. En canvi, el producte en venda és en funció de la superfície útil de l’habitatge. Com que el comprador només es fixa en l’interior de l’habitatge que vol comprar i la resta li és igual, la gràcia de la promoció consisteix a reduir al màxim aquest coeficient de repercussió. Com a conseqüència, les escales es fan estretes (i fan patir per pujar-hi un moble), els replanells són minúsculs (només s’amplien si serveixen a més de dos habitatges), les entrades són tortuoses (en benefici també dels locals comercials), i així tot.
Molt hi hauria a dir sobre aquell moment històric en què la major part de la població es va convertir en propietària d’un habitatge. Ara m’interessa un tret particular de la psicologia del propietari dels últims decennis: la seua desafecció respecte als interessos comunitaris. No és només que els propietaris pobres es desentenen dels elements comuns perquè no tenen diners per a mantenir-los. Això és un fet, però no només això. Qualsevol que visca subjecte a la llei de propietat horitzontal, coneix la dificultat que hi ha per a resoldre els problemes comunitaris dels edificis. I això també passa en comunitats de veïns amb un bon estatus econòmic i social. Sovint la dificultat arrenca d’aquesta psicologia que identifica els elements comuns com un afer aliè als interessos particulars. L’estructura de l’edifici, per exemple. Molts es resisteixen a considerar-la un element propi. Saben que no se’n poden desentendre, com no es poden desentendre d’un impost, el qual, per definició, consideren injust. Per això sempre ha estat impensable posar d’acord els veïns en l’ús de zones comunes de l’edifici, com ara el terrat, sempre desaprofitat o només aprofitat per a les instal·lacions. El que és meu, és meu. El que és de tots, no és meu. Que se’n foten! Aquesta és l’explicació del perquè no ens assegurem d’haver tancat la porta de l’entrada de l’edifici, però mai no ens deixem oberta la de l’habitatge propi.
En els súbdits dels països catòlics, hi ha un curiós contrast entre el seu individualisme i el seu sentit d’acusada sociabilitat. Ens agrada fer vida al carrer, els espais públics són sempre plens de vida. Ens costa molt de tornar a casa. De vegades sembla que no en recordem el camí, de tant que allarguem el moment d’acomiadar-nos. En el fons, però, som uns individualistes repatanis. A la llarga, marquem una línia d’insolidaritat infranquejable. Per contra, en els bàrbars del nord el contrast és invers. Es mostren reservats i distants. No són simpàtics. No fan vida al carrer i a les places, sinó que es tanquen en l’interior de les cases, que ells van fer per primera vegada confortables. En canvi, tenen un sentit col·lectiu que desmenteix aquest tret d’aparent individualisme. És difícil de comprendre aquestes paradoxes en la mentalitat dels pobles.
El fet és que, des de fa alguns anys, la inclinació anticomunitària s’ha matisat entre nosaltres, almenys aparentment. Han proliferat noves promocions d’habitatges en què els elements comunitaris s’amplien, en contra de la tendència comentada. Les escales, els replanells i les entrades, és cert, tenen encara la mínima expressió, però ara, a cota zero, hi ha un espai lliure entre els edificis, tancat amb una reixa, a dins del qual hi ha un jardinet, una piscina, uns jocs infantils, una pèrgola amb bancs per seure i fins i tot un club social en planta baixa, o un gimnàs. Els edificis incendiats de Campanar responen a aquest model. En aquestes condicions, assumir el cost d’un conserge és més fàcil. No és el mateix repercutir-lo entre vint veïns que entre cent trenta. Aquesta, però, no és la raó principal, perquè si bé hi ha una economia per aquest costat, el manteniment d’aquests elements comuns obliguen unes despeses noves. Pense, doncs, que hi deu haver un nou atractiu en aquests espais, i una nova demanda. El destinatari principal d’aquestes promocions són parelles joves, en edat de criança. Com que avui els xiquets no poden jugar al carrer com abans, ara els pares poden amollar-los en aquest recinte enreixat i controlat.
Naturalment, la idea no és nova. És una adaptació, com tota l’arquitectura actual, del repertori inesgotable del moviment modern. I, és clar, procedeix del nord. A València tenim un exemple primerenc en la Finca Roja. La trama dels eixamples ja preveia l’ús comunitari dels patis interiors de les illes, però la promoció privada s’afanyà a ocupar-los. La Finca Roja, en canvi, era una promoció pública i va ser possible destinar el pati interior a jardí. La iniciativa privada no ha fet res per recuperar aquests espais en els eixamples. Només en alguns casos a Barcelona, i sempre amb el suport públic. La tendència, ja ho hem vist, ha estat la minimització dels espais comunitaris. En el cas de la Finca Roja, durant els anys seixanta i setanta, es va procedir a la destrucció metòdica i deliberada del disseny original del jardí interior. Supose que hi havia pel mig la intenció d’aprofitar aquest espai. Potser un aparcament. No ho sé cert, però per ací va anar la cosa. Va desaparèixer la gran font central (encara s’aprecia la traça en el terra), els bancs per seure, les balustrades i la frondosa vegetació. A finals dels setanta, era un solar pelat. Després, amb els nous aires de la transició, alguns veïns, a títol particular, van començar a plantar-hi algun arbre. Avui presenta un bon aspecte, encara que no ha recuperat els elements originals. Però els inconvenients en l’ús apareixen de seguida: els gossos, els monopatins, els crits a hores intempestives… Calen unes normes d’ús i un conserge que vetlle per elles. Durant la primera època de la Finca Roja, hi havia don Jesús, d’ínclita memòria. Màxima autoritat en el jardí, mantenia a ratlla els xiquets, que el respectaven atemorits. No els deixava ni jugar a pilota contra la paret.
La idea que venia del nord d’Europa es va adaptar a la idiosincràsia del sud. Al nord, aquests espais són prou més oberts. Fins i tot els jardins dels habitatges unifamiliars, d’ús privatiu, no són tancats sinó simplement delimitats per una bardissa o una reixa baixa. En les nostres zones residencials, en canvi, les parcel·les es volten amb una tanca alta, sovint amb un aspecte defensiu. Aquesta impermeabilització del recinte privat s’ha extremat en les últimes dècades. Abans, els propietaris dels xalets es mostraven més generosos de cara als passavolants. Encara que tancaven el seu tros, la tanca solia ser més transparent en el costat del carrer. Potser hi havia un cert gust per exhibir-se, però les cases populars d’estiueig també compartien aquest tret. Era més aviat el gust de veure passar la gent i d’intercanviar salutacions.
Entre l’estricta privacitat de l’habitatge i l’espai urbà públic, tenim avui aquests espais híbrids: comunitaris però clarament separats de l’espai públic pròpiament dit per una tanca. No veig clar si aquesta novetat assenyala una rectificació de l’individualisme o n’és la confirmació. Perquè la tanca és potent i separa radicalment els habitatges del carrer. No serà, més aviat, una exacerbació d’aquell sentiment anticomunitari? Passegem per l’avinguda Alfauir de València, si en tenim l’oportunitat, on trobarem una llarga seqüència de promocions d’aquesta modalitat. Les fotografies que il·lustren aquest article s’han pres allí. Les entrades als edificis ja no s’obrin al carrer sinó al recinte comunitari. El carrer, al llarg de centenars de metres, queda desmoblat. No hi ha locals per a botigues. Només alguns, pensats per a l’abastiment del dia a dia d’aquests complexos residencials. Les voreres ara són amples, però desertes. A través de la reixa, hi veiem poca cosa o res, perquè és prou espessa o tota d’obra. Els accessos al recinte residencial són vigilats pel conserge des d’una garita. Sembla una reproducció o succedani de les urbanitzacions de xalets en les proximitats de la ciutat, on els xalets, tancats i barrats a la col·lectivitat, ocupen àmplies àrees amb llargs carrers sense places, de manera que el cotxe és imprescindible. O, si ho preferiu, sembla una transposició a la ciutat dels complexos residencials de la platja. És una idea antiurbana: contra la ciutat, però incapaços de prescindir-ne.
Tinc una gran curiositat per veure com evolucionarà aquest nou panorama urbà —o antiurbà. De moment, hi ha promocions en marxa que apunten un pas més en aquesta tendència. En una recent jornada organitzada per l’Institut Valencià de l’Edificació (IVE) es va presentar l’Edificio Madreselva, una promoció a Burjassot en curs d’execució. Em van cridar l’atenció les xifres que donaven sobre la superfície dels elements comuns. Ací no es tracta ja només d’un espai comú al nivell del carrer, sinó que parlem d’autèntics espais comunitaris en diferents plantes. Parlaven de 14 habitatges en 1.400 m². Si es referien a la superfície construïda, es tracta d’habitatges petits, amb superfície útil inferior a 100 m². Cap novetat en aquest aspecte. Però també parlaven de 500 m² de zones comunes. No em va quedar clar si aquesta xifra incloïa espais comuns exteriors, però explicaven que hi havia zones comunes en les plantes altes, és a dir, espais interiors d’ús compartit. Ho veurem de més a prop un altre dia.
