No pensava escriure sobre una polèmica que, francament, em sembla estèril. Però un amic, amb tota la bona voluntat del món, em va preguntar un dia per què no feia servir paraules més valencianes —com “quasi”, o alguna altra que ara ni recorde. I aquella pregunta, tan innocent com insistida, em va fer pensar que potser sí que valia la pena explicar per què escric com escric.
A Fortaleny, quan jo era menut, només hi havia una llengua: el valencià. El castellà entrava per la ràdio, per l’escola i per aquella sensació difusa que tot allò que venia de fora —el progrés, la cultura, la modernitat— arribava sempre en castellà. Però la llengua que respiràvem, la que teníem a la pell i a la cuina, era el valencià col·loquial: espontani, domèstic, sense suport ni prestigi, però absolutament nostre. Més avant, quan vaig decidir aprendre a escriure’l com cal, ho vaig fer gairebé tot sol. A còpia de llibres, diccionaris i del que podia trobar. Durant molt de temps vaig pensar que la distància entre el valencià que parlava i el que llegia era un pont que algú havia trencat expressament. Amb els anys, però, el vaig travessar. Em vaig formar i vaig acabar fent-me usuari del valencià també com a llengua escrita. He tingut la sort de treballar amb alguns dels millors correctors del país, dels quals he aprés tant com he pogut —i continue aprenent cada dia—, perquè tots ens equivoquem, i jo el primer. I, sobretot, perquè sempre he intentat respectar la llengua que m’ha fet qui soc.
Per això em sorprèn que, arribats ací, encara hi haja qui em diga com he d’escriure. Que si l’escriptura ha de partir exclusivament del col·loquial. Que si el valencià literari és impostura. Que si el registre de carrer és l’únic legítim. Mire, no. Això és un error monumental. Jo escric amb una llengua normativa i natural alhora, feta de la que he aprés a casa i de la que he aprés als llibres. El que faig és el més normal del món: conjugar una llengua viva amb una tradició literària que no pense abandonar. La llengua col·loquial és meua, sí. Però també ho és la llengua dels autors que he llegit tota la vida. I no estic disposat a amputar-me’n cap. Sense llibres, una llengua s’empobreix. Sense tradició, s’aprima. Sense registre literari, es torna incapaç de dir segons què. Pretendre que la literatura ha de sonar com una conversa de bar és restringir-la fins a l’asfíxia. Pretendre que els llibres “contaminen” el valencià és d’una ignorància preocupant. I pretendre que l’únic valencià legítim és el que ix de la boca sense passar pel filtre de la tradició és condemnar-nos a ser un dialecte etern, una llengua sense múscul.
Arriba un moment, a una certa edat, que un ja no sap ben bé d’on li ve una paraula o una manera de dir: si del carrer o dels llibres. I, en el meu cas, és inevitable. Parle més amb els llibres que amb les persones. Escric amb una llengua que ja no distingeix entre allò col·loquial i allò après, perquè tot forma part del mateix cos. Entenc perfectament que, en determinats contextos —quan feia manuals escolars, per exemple—, calia posar-se d’acord amb els companys i amb el llibre d’estil de l’editorial. Però una columna és una altra cosa. En les columnes em done llibertat: escric com em ve, sense calcular tant, procurant només no eixir-me’n de la norma. Escric la meua llengua natural.
No ho sé del cert, però tinc la impressió que, al remat, m’acabe fent entendre.
