No negarem que l’estat espanyol va utilitzar tota classe de mitjans —com tots sabem fins on van arribar, no paga la pena de qualificar-los ara i ací— per derrotar el desafiament, l’escac i mat, que li van fer al Règim del 78, l’independentisme de Catalunya i totes les forces que conformaren el Moviment d’Indignats, del 15 M, en forma de populisme d’esquerres, de Podemos, de… Que van sorgir, en gran part, com a conseqüència d’una greu crisi econòmica que alterà les condicions de vida del personal. Vaig explicar, en aquest mateix diari, que ací, al País Valencià, que no som carn, de l’altiplà, o de la Porta del sol, ni peix, de l’Empordà o de Tarragona, optàrem per una operació mixta que s’anomenà Compromís. Si hi havia alguna cosa que unia tots tres moviments, era que organitzaren l’assalt al poder, la conquesta del cel, fent servir els sentiments col·lectius com a palanca de mobilització: fent servir «l’estratègia discursiva» que s’ha anomenat «populisme». Que conste en acta que no intente desqualificar els moviments, només intente descriure’ls. El que no van saber veure els membres d’aquests «moviments» va ser que encoratjaren les forces reaccionàries de la Pell de brau que feren actuar, a tota paleta, els mecanismes de l’estat. Ja està massa dit que semblava el que va dir aquell famós pastor luterà, Martin Niemöller, quan els nazis van anar a per ell: «Quan els nazis vingueren a emportar-se els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista…» Fins i tot, alguns «amics» o algunes «amigues» van voler utilitzar la persecució contra els independentistes, que van ser els primers a caure, com a arma política. No sabien que, després, prendrien de la mateixa medicina —recordeu les crítiques, innecessàries, de Mónica Oltra a Puigdemont.
Una vegada dit això, que crec que va passar com ho conte, he de dir que aquestes organitzacions que qüestionaven, d’una manera o altra, el Règim de 78 —espanyoles i catalanes— també han fet els mèrits suficients per arribar al seu fracàs, gairebé a la derrota total. No cal que explique ací tots els tripijocs, les maniobres, els embolics interns, les activitats de molts dels membres d’aquestes organitzacions —en algunes més que en les altres— que els han portat a la seua divisió, gairebé a la seua desaparició, o al seu debilitament. I el personal els ha abandonat o s’ha quedat en casa a l’hora de votar que és quan toca que estiguen tots alerta i preparats. Que queda de tot l’equip inicial, del grup d’amics, que va muntar l’operació de Podemos? Que queda de tot aquell personal que va eixir al carrer per demanar la independència? Per què no es podia compaginar el pactisme d’Esquera Republicana, a Madrid, i l’estratègia, a l’exili, de Puigdemont? On és la il·lusió dels joves del 15 M? Què passarà amb Compromís?
Cal dir també que han hagut molt escacs i mats al Règim del 78 que eren un autèntic «farol». Quan jugues al pòquer o al truc i fas un «farol» o el guanyes o et quedes net. I la declaració d’Independència va ser un «farol», perquè no anava de veres. El que sí que va ser de veres va ser la reacció de l’estat espanyol que actuà contra una votació amb aquell espectacle repressiu que es va veure en tot el món i amb tot el pes d’allò que diuen «justícia espanyola». I tot acompanyat pels relats d’una premsa que ja sabeu com va. La pura veritat era la que em va explicar un amic que manava molt a Catalunya: «Les dues organitzacions independentistes volíem que fora l’altra qui s’aturara, qui frenara. No ho vam fer cap de les dues i ens estavellàrem». I com que els sentiments col·lectius anaren desenganyant-se d’una il·lusió, d’una ostentació vana, d’una utopia que no era possible, perquè no hi havia, no hi ha, les condicions necessàries, ni la correlació de forces o de debilitats per declarar la independència, el personal ha anat cansant-se. S’ha quedat a casa a l’hora de votar: allà dalt i ací, a sota. Caldrà fer més d’un pensament i prendre algunes decisions.
