Estudiant exemplar, de jove el futur regidor de Sanitat volgué fer Medicina, però, en ser de família molt humil, son pare només li pogué pagar els estudis de Fisioteràpia. Se’ls va traure en un bufit atesa la seua sobredotació intel·lectual. Quan tancaren el restaurant tornà a l’hospital Peset Aleixandre; General Sanjurjo, quan ell hi estudiava. Els diferents especialistes li impartiren classes debades perquè recobrara els coneixements oblidats.
Sense eixir-nos-en del vessant acadèmic, cal esmentar l’èxit de les seues classes de Teologia a la Facultat. Fins i tot hi assistien catedràtics, que prenien apunts i després el citaven al rectorat perquè continuara il·lustrant-los privadament.
La veritat era que sí que assistia a un centre escolar. D’EPA concretament i en qualitat d’alumne, no de professor. Era matriculat al grup de neolectors, que jo el vaig veure!
Exhaust de tant d’èxit mundà, es va recloure uns mesos en un monestir. Sota els hàbits no duia cap peça de roba, només el cilici, que es treia a poqueta nit per poder-se autoflagel·lar a pler.
En tornar a la vida civil, pronuncià un seguit de conferències que el catapultaren a la Sorbona. Havia fet bona la dita: «No és boig del tot el qui a casa torna». Perquè, tot i que ell no era parisenc, va ser a la Ciutat de la Llum on conduïa una imposant Harley i on va aconseguir el cinturó negre de judo.
Un dia, quan es disposava a pagar el cafè en el bar de l’hotel francès, va sentir una veu femenina que li deia que ja estava pagat. Es girà i era una xica de vint anys que l’havia seguit des de València. Com és obvi, van fer l’amor apassionadament i el meu amic va descobrir de seguida per què la xica s’havia enamorat d’ell: li faltava el referent patern.
I a ell què li faltava? Un regó possiblement. Però sobretot paper, bolígraf, un poc de tècnica i disciplina. D’imaginació n’està sobrat, a fe: un portent fabulador com el seu no el trobes tots els dies. Ni tan sols entre les imaginacions més febrils dels meus amics escriptors.
Jo era convalescent d’una fractura de peu; ja sabeu que, després d’una trinxera bèl·lica, les escales d’un institut són l’escenari més perillós del món quan toca el timbre per anar a casa o per eixir al pati.
Assabentat de la meua reclusió forçosa, el regidor-fisioterapeuta-teòleg em demanà audiència i ja tinguérem l’ase en l’herba. El primer colp va ser al fetge: com que per obsequiar-lo li vaig traure Fondellol, em va fer la gran dissertació sobre aquest vi. M’imagine que, si li haguera tret whisky o Aquarius, hauria passat el mateix. Els mitomaníacs, assistits per unes potències alienes a la resta dels mortals, són capaços de discursejar hores i hores dels temes més diversos.
Em digué que treballava d’assessor financer d’Obama. És increïble, es guanya la vida fent fotocòpies en la Mancomunitat, però, segons ell, el president dels Estats Units li telefonava constantment per demanar-li consells econòmics. Per demostrar-m’ho, divagà sobre teories econòmiques i a les dues hores i escaig de visita se n’anà.
Quan m’ocorren aquestes calamitats, em ve al cap el passatge d’un llibret en prosa d’Estellés. El vaig llegir fa molts anys en l’edició d’Empúries. Vicent ens contava que cada any la dona del director de Las Provincias el feia anar a casa d’ells i li regalava roba vella del marit. Abans de donar-li-la, l’estenia sobre el llit de matrimoni i el bonegava una miqueta.
Baixant l’escala per anar-se’n –cite de memòria-, el poeta del goig de viure se’n planyia estellessianament: «Senyor, per què he de patir jo aquestes indignitats?!» Ho he referit perquè és l’expressió amb què em queixe davant la meua dona quan he tingut la fatalitat de patir l’assetjament d’un mentider patològic. Com que ella coneix també el text d’Estellés, riem bona cosa. Per no plorar. Tot seguit li demane que m’insulte per ser tan nap-i-col i caure sempre en el mateix parany. M’obeeix amb molt de gust. L’única situació en què és bencreguda.
