A finals del segle passat aquest bon home regentava un restaurant on es menjava dignament. La dona, el meu fill –Marc- i jo solíem anar-hi. Com que ell era de tracte afable i hi havia confiança, sovint s’asseia a la nostra taula i ens amenitzava l’àpat.
Recorde un dia en què vaig anar a sopar sol i m’explicà detalladament l’operació quirúrgica a què havien sotmès la seua dona. Res més que, per guarir-li la coixesa que l’afectava, el cirurgià li havia extirpat el fèmur i li l’havia tornat a engalzar invertit, ço és, l’extrem inferior li l’havia col·locat sota la pelvis i el superior per damunt del genoll. Els resultats havien de ser espectaculars, els assegurà el metge, però de moment ella coixejava com sempre.
Un altre dia el meu fill i jo li comentàrem que els seus entrecots eren sempre molt bons i ens explicà quin mètode tenia per assegurar-se que comprava gènere de primera. Entrava a la càmera de la carnisseria i tastava la carn –crua, és clar- de diferents trossos per emportar-se els més gustosos.
Quan hi era també la meua dona, s’hi mirava un poc més i explicava aventures exemptes de sang i de vísceres. Per exemple, tenia unes quantes pistoles de competició. Les amagava sota el llit perquè, si hi entraven lladres a casa, no les trobaren. El dia que tenia concurs les estenia sobre un altaret, es concentrava i una llum divina li indicava quina s’havia d’endur per fer un bon paper.
Tenia també un veler de dotze metres amarrat al port esportiu i una piragua unflable amb què participava en el descens del Sella. Dotada de radar, de sonar i de tots els avenços tecnològics imaginables, només li faltava existir per ser perfecta!
Ens contava les històries amb tant d’aplom que jo al principi me les creia. Fins que el cúmul de despropòsits va ser tan gran que vaig caure de la figuera. Aleshores, per molt que m’esforçava per mantenir-me seriós, se m’escapava el riure per sota el nas i patia per si es molestava i parava de fabular. Una precaució baldera. Quan advertia el meu embaràs, somreia ell també, però no interrompia la narració.
Per tenir, havia tingut fins i tot una Harley Davidson amb què es desplaçava per París. Amb aquesta moto justament va patir un accident la vespra de partir cap a Tòquio amb la selecció francesa de judo. L’havien designat, doncs, atleta olímpic. Ningú no ho diria atenent el seu poc equilibri actual. Un dia, al restaurant, se’n pujà dalt d’una cadira per canviar una bombeta, caigué i es trencà una cama. Aquest fet és verídic.
Respecte a l’accident de moto, un nebot seu em va referir una versió més versemblant que no la que ens volia encolomar el judoca. Un dissabte de nit conduïa la seua Mobilette per la Diagonal del poble i va parar en un semàfor en roig. El conductor del cotxe que venia darrere seu es despistà i el va envestir.
Arribats en aquest punt, el nebot, que deu haver heretat part de la genètica fantasiosa de l’oncle, adorna el succés amb certa dosi de picant. El xofer del xoc no estava prou atent perquè ell i la novieta s’acariciaven com a prolegomen del festí de la carn a què es lliurarien en arribar a port. Obsessos!
