L’altre dia vaig anar a veure l’exposició dels 40 anys de la revista El Temps que hi ha al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València. (Si podeu, aneu-hi, perquè és fantàstica, teniu fins al 31 de maig). En un dels apartats treuen pit dels col·laboradors que han passat per la revista i te n’adones que 40 anys donen per a molt, a banda, és clar, del bon ull dels respectius directors.
Un dels articles exposats és el d’una joveníssima Àngels Barceló, a l’època corresponsal de TV3 a Madrid, titulat «No entenen res» i on fa una repassada de la incomprensió dels mitjans de la capital del regne cap al nacionalisme (mantinc l’expressió original que gasta). És el tipus de columna que algú esperaria llegir a una revista com El Temps: critica la incomprensió espanyola –especialment, però no exclusiva, la de la dreta- i defensa la descriminalització dels dels nacionalistes i el seu dret a «reclamar tot el que vulguin, sempre per la via legal i democràtica», en referència als anys del plom al País Basc.
Es podria pensar que Àngels Barceló ha canviat radicalment d’opinió els darrers anys, quan des de La Ser s’ha convertit en una de les principals fustigadores del moviment independentista català –que usava, recordem, exclusivament vies democràtiques- des de Madrid. O per no parlar del paper en la dimissió de Mónica Oltra. Una Àngels Barceló de fa vint anys n’inclouria una d’actual en el seu «No entenen res»? Però la reflexió de l’article no va per ací.
Més enllà dels anys i el dret legítim de tothom a canviar d’opinió, hi ha també el canvi d’empresa. Si l’article esmentat era el que es podia esperar a una revista com El Temps, els seus editorials a La Ser eren exactament els que es podien esperar d’un mitjà del Grupo Prisa. Ni més ni menys. En realitat Àngels Barceló no haguera pogut dir res diferent del que deia tots els matins.
En el llibre «Los guardianes del poder», David Edwards i David Cromwell citen un periodista de la BBC –crec recordar, però tampoc és important- explicant que a ell mai li han dit el que ha de dir, que sempre s’ha expressat lliurement, a la qual cosa els autors del llibre responen que aquesta és precisament la qüestió: només pensant el que penses pots arribar a dirigir un programa tan important. I no soles açò, sinó que per estar allí, el periodista ha de modular el seu discurs a la línia del mitjà.
En la tradició periodística anglosaxona, aquesta modulació potser no és tan important, però en el sistema mediàtic polaritzat i alineat políticament del sud d’Europa això es nota molt. Els periodistes canviem de feina i canviem –modulem- les nostres opinions per no desentonar amb la nova empresa. I potser açò és una part del problema, una part important. Si la nostra matèria primera és la credibilitat, com la mantindrem si canviem d’opinió segons qui ens paga la nòmina? La societat sovint ens atorga un poder als periodistes –i em tem que molts companys de professió s’ho creuen- que no tenim. Oblidem que en realitat només som uns assalariats més, amb la diferència que a nosaltres ens toca donar la cara per l’empresa.
Aquest divendres es va commemorar el Dia Internacional de la Llibertat de Premsa i massa sovint passem per alt que la primera amenaça per aquesta llibertat són els amos de la premsa. Els que ens diuen què podem i què no podem dir.
