A mitjan vesprada els regidors opositors ja no podíem més i vam decidir llogar un taxi perquè ens portara a l’hotel. Abans, recobrar les maletes i els abrics havia sigut una brava odissea: tot era en un bolic, pareixia que hagueren bombardejat l’habitacle.
Vam ocupar les habitacions, ens arreglàrem i vam eixir a fer un volt per Madrid. Passàrem per la Puerta del Sol, en obres, i acabàrem a la Plaza Mayor. Els cambrers ens veien tan afamegats que ens invitaven a entrar a sopar als seus restaurants. Nosaltres miràvem l’interior dels locals i havíem de fer esforços sobrehumans per no accedir-hi i entaular-nos.
Per a més inri, ara un company meu deia que es menjaria una gran mariscada, un altre una espatlla de corder o una xulla gegantina… Ai, ai, ai! Salivàvem com babaus i ens costava déu i ajuda no cedir a la temptació. Tanmateix no érem a Madrid per devoció, sinó per obligació. I el nostre deure era acabar-nos d’empolainar i participar en el sopar de gala per a la premsa. Se celebraria en el menjador d’un hotel que era a prop del nostre i que tenia més estels.
Xino-xano, vam moure cap a casa amb la cua entre cames. A mitjan camí no poguérem suportar-ho més i entràrem en una xurreria. N’érem cinc i demanàrem quatre dotzenes de xurros per compartir i dues tasses de xocolata per barba. En el que portàvem de dia havíem patit més fam que un mestre d’escola; parle amb coneixement de causa.
Mentre trèiem el ventre de penes, se’m va ocórrer pronosticar, fatídic auguri:
-Penseu que aquest serà el millor àpat del dia i que el recordarem anys i anys. Potser tota la vida.
Com que sobraren quatre o cinc xurros, un se’ls emportà per obsequiar els regidors de l’equip de govern, que havien patit les mateixes penúries que nosaltres a l’hora de dinar.
De sobte començà a ploure a bots i barrals i arribàrem a l’hotel remullats. De tota manera ens havíem de canviar per assistir ben elegants al sopar de gala.
Vestits de vint-i-un botó, ens vam aplegar al vestíbul i, quan ja ens disposàvem a eixir, hi arribà un regidor de l’equip de govern. En veure’ns tan endiumenjats, exclamà:
-Què feu tan elegants? Ni que anàreu de boda!
-Home, al sopar de gala no pots assistir de qualsevol manera.
-Què dieu de sopar de gala? Es tracta de pegar un mosset a peu dret de la manera més informal possible. Hi vindran sobretot periodistes digitals i influencers.
Ens tornàrem a canviar i, en arribar a l’altre hotel i haver d’esperar i esperar que tragueren alguna cosa per menjar i beure, ja havíem maleït més de mil vegades no haver-nos quedat a sopar en un restaurant de la Plaza Mayor.
Les dues primeres safates de menjar que aparegueren van acabar per terra. En part, per culpa de la poca traça dels cambrers, però sobretot per la fam lleonina dels comensals, que ens vam llançar en tromba a agafar els canapès.
La festa, tot i no ser res de l’altre món, va fregar l’excel·lència quan el regidor-faller Tortajada va traure un parell de botelles de cassalla que li havien donat en Fitur. Els cullerots, ravalers inclosos, en portem centenars, milers, al pap i la trobàrem exquisida, com sempre. Els influencers i els periodistes, però, es veu que no l’havien tastada mai i allí s’acabava el món. Com podia existir una cosa tan bona?! Pobra gent.
A l’hora de les bruixes aquest pobre regidor se’n va anar a joc. El van acompanyar fins a l’habitació els venerables senyors Juan Femenia, Manuel López, Juan Tur i Christian Cuenca, als qui desitge una vida molt venturosa. Una vegada dins la cambra vaig travar la porta amb una cadira a fi d’evitar penetracions furtives indesitjades.
Per cert, la xurreria on berenàrem era regentada per uns orientals, i els xurros i la xocolata eren roïnets, roïnets, però, tot i això, va ser la menja més selecta del dia.
És dur, molt dur, per a un regidor de l’oposició anar i tornar sa i estalvi de Fitur.
