La pandèmia va malmetre la majoria de viatges institucionals de la legislatura 2019-2023. Fet i fet, jo només vaig participar en l’edició de Fitur de l’últim any.
Els regidors de l’oposició que hi assistírem ens vam alçar abans de les cinc de la matinada. Una furgoneta de l’ajuntament ens va portar a l’estació Joaquim Sorolla, on agafàrem l’AVE.
A Madrid, un autobús ens traslladà al recinte firal. L’embús a la capital de l’imperi era tan formidable que vam tardar dues hores a arribar-hi, més temps que el que havíem emprat en el trajecte València-Madrid.
Vam aplegar a l’estand de Cullera completament destrossats. En una mena de cambra de mals endreços vam embotir com poguérem l’abric i la maleta.
Comencí a pegar voltes per la fira i vaig aconseguir que dos o tres responsables de viatges organitzats s’acostaren al nostre mostrador. Van parlar amb els responsables turístics, però crec que no va quallar cap tracte. Jo els coneixia de quan treballava de guia.
Per una altra banda, la meua il·lusió màxima era fer-me una foto amb la presidenta Ayuso i convidar-la a estiuejar a Cullera, però no va ser possible. Els escortes no m’hi deixaren acostar a menys de vint metres.
Sempre amb el cabet en la faena, vam assistir a les coccions d’unes paelles a càrrec dels Artesans de l’Arròs. Després col·laboràrem a repartir-ne racions entre el públic assistent. Tothom es llepava els llavis i volia repetir. A nosaltres no ens en tocà ni una culleradeta.
Era l’hora del ranxo i, si no havíem patit prou martiri alçant-nos en negra nit, ací ens acabaren d’humiliar. En primer lloc t’havies d’identificar a una hostessa. Llavors ella buscava el teu entrepà i, si el trobava, te’l donava.
En el meu cas no va ser tan senzill. La xica, fallera del Raval, em va reconèixer i, abans que jo no obrira la boca, m’amollà:
-Jo a tu et conec. Tu eres el qui diu que el Raval és de Sueca!
-Jo no volia dir això… Em vaig equivocar… Volia dir el contrari…
-Excusatio non petita, accusatio manifesta –m’etzibà el llatinòrum.
-Amén –li vaig respondre.
-Què t’ha paregut, morrut? Al Raval el més napicol parla llatí.
-És de veres: sou cullerots. Si fóreu suecans, tindríeu més tirada al grec. Parlant de coloms: no penseu cremar-me mai en ninot?
-Tu digues un altre inconvenient i et cremarem els co…
Ja no dic res més de la conversa amb la fallera, que a la fi es dignà a buscar el meu entrepà, el trobà i, magnànima, me’l va donar. Estaven enrotllats amb paper d’alumini i tenien el nom escrit amb retolador permanent. Per casualitat, o no, el meu era el més menut.
La prova de foc continuava. Amb l’entrepà, de pernil transparent, sota el braç, em vaig haver de barallar amb cinquanta invitats d’uns altres pobles, que compartien espai amb nosaltres. M’hi vaig fer amb ungles i dents i a la fi vaig aconseguir una cadira de plàstic. La vaig acostar a una tauleta i em vaig prometre que, si no s’encenia el pavelló, d’allí no em faria alçar ningú.
Algú posà damunt la taula un paquetet de papes i un de quicos. Així mateix, hi va aparèixer una cervesa de litre i uns gots de plàstic.
Els meus companys de l’oposició volgueren alçar acta de l’ascetisme institucional i fotografiaren l’entrepà personalitzat. Després ho penjaren al Facebook. Jo vaig tindre por que me’l furtaren si em torbava i me’l vaig papar amb dos mossos. En acabant proví d’agafar un parell de papes i tres quicos.
El banquet sumptuós acabà amb un cafè, que preparà personalment l’alcalde. Jo, addicte a la cafeïna, li’n vaig demanar dos i em va fer mala cara. Però me’ls donà, que conste. La veritat que sure.
En acabant vam anar a una degustació de cassalles Cerveró. Insuperable. Orgull de poble. A continuació assistírem a la presentació del Castell en realitat virtual, màgia creada per l’empresa del regidor Palacios. Escoltàrem també un parlament sobre les tomaques del Perelló.
Un exregidor, que ara venia en representació d’una associació de coeters, em va explicar que el calvari que vivíem nosaltres no tenia res a veure amb els temps esplendorosos en què en Tal ostentava la regidoria de Turisme.
-En Tal eixia de l’ajuntament amb un milió de pessetes a la butxaca i no deixava que cap convidat nostre patira el més mínim. Digues que t’ho dic jo.
El coeter em revelà encara alguna cosa més:
-Després de sopar, ell, jo i tres o quatre més ens n’anàrem a un puti club. Les xiques, en veure’ns tan acomboiats, ens preguntaren d’on érem. Nosaltres, per norma, no diem mai la veritat i aquella nit diguérem que érem de Sueca. «De Sueca?», manifestaren: «Quina casualitat: ara mateix se n’acaba d’anar el vostre alcalde!» Qui sap de quin poble devia ser.
»Un any un col·lega i jo contractàrem dues senyoretes per passar la nit a l’hotel. Quan hi arribaren, no vam tenir un altre acudit que gastar-li una broma al Beatet, el regidor més virtuós que ha passat mai pel consistori, molt més cast que tu, que tant presumeixes de moralitat. Res més que aconseguírem la clau de la seua habitació i vam dir a les xiques que començaren a guanyar-se el jornal beneficiant-se’l.
»Elles hi entraren sense fer soroll i nosaltres ens quedàrem espiant per un badall de la porta. L’hauries d’haver vist quan s’hi acostaren, el van acariciar i l’abraçaren. Es despertà sobresaltat i, quan va comprendre què passava, corria i cridava com si l’acaçara un bou.
-Açò a mi no m’ho feu més! Açò a mi no m’ho feu més! -s’esgargamellava mentre fugia de les meretrius, que feien mans i mànigues per passar-lo per la pedra.
»L’altre i jo ens vam fer un fart de riure. Faltà poc perquè se’ns desencaixaren les mandíbules.
