La política en general és camp adobat per als adulteris. La municipal no se’n deslliura. Llevat de la legislatura en que jo, apòstol de la castedat, vaig ser regidor, no n’hi ha hagut cap altra en què no s’hagen produït un munt de transgressions contra el sisè i el novè manaments. Pecadors!
Fa uns anys una edil estava amistançada amb dos companys de partit i encara els la pegava amb un regidor d’una altra formació.
Ignore com s’organitzava per acontentar-los a tots tres. I damunt li feia creure a cadascú que només es gitava amb ell; i amb l’home, és clar.
Sé que dos eren bastant metòdics i solien escometre-la dia sí i dia no, però el tercer en discòrdia era un piu de ferro, el tenia sempre encès en flama i la requeria ara i adés. Ella mateixa li buscà una segona amant perquè s’esbravara un poc i la deixara alenar.
Un altre cas que donà molt a parlar va ser el d’una parella mixta, és a dir, cadascú pertanyia a un partit. Es van enconyar tant que decidiren divorciar-se i unir-se legalment.
Van quedar entesos per dir-ho tots dos el mateix dia a l’hora de sopar. Ella va complir, però ell es va escollar i no li digué res a la dona. És més, la deixà prenyada com a mostra d’amor i de compromís eterns.
Amb polítics de tan poca paraula, com no ha d’estar el poble potes per amunt?!
Com ja he dit, fa uns anys m’esparverava en assabentar-me dels caràcters que concorrien als comicis locals. Ja m’agullonava el nervi creatiu i m’imaginava una Maleïda comèdia, un escenari surrealista poblat de borratxos, cornuts, traficants, drogoaddictes, concubins, lladres, enfavats…
Un dia circulava amb bicicleta per una carretera de muntanya que no duu enlloc. Com que el pendent és tremendament pronunciat per a la potència de les meues cames, pedalava dret i a pas de tortuga. Hi havia un cotxe parat a la banda de la muntanya, que era la part de calçada per on jo anava. Em vaig haver de desplaçar cap a l’esquerra, però no va ser cap problema perquè per aquestes carreteres no circula mai ningú.
L’escena que van presenciar els meus ulls atribolats va estar a punt de fer-me caure: una regidora de l’equip de govern li la menjava a un afortunat cavaller. Sentien tant de gustet un i altra que no em van veure.
Aquella mateixa nit la virtuosa va aparèixer en la tele local. Se suposa que parlava, però jo no la sentia. La seua boca, els seus llavis m’havien hipnotitzat. Les dones no tenen la nou d’Adam, però jo li veia un bony que li lliscava per dins el coll. No em costa gens caure en les urpes de la suggestió.
Uns mesos més tard la vaig veure desfilant en la processó de la Festa Major. De sobte vaig patir una al·lucinació i se’m va aparèixer nua. Amb pinteta i mantellina només, i el ciri processional. Van ser centèsimes de segon, afortunadament, perquè del contrari la fisiologia m’hauria deixat en evidència.
Encara vaig patir un altre fenomen estrany relacionat amb aquesta senyora. El seu marit va fer un acte heroic i l’Ajuntament el va condecorar. Jo era entre el públic. Quan pujà a l’escenari li van donar una medalla. Ell es va girar de cara a la gent per saludar i li vaig veure el cap adornat per una poderosa cornamenta. Com en el cas de la seua dona nua en la processó, va ser també instantani, per sort. Tinc tanta por als bous que, si la visió haguera durat un poc més, m’hauria mort de l’esglai.
