Entretindre’s amb els llibres

Intente col·locar en el seu lloc, ordenar, els llibres de la meua biblioteca i, malgrat que ara tinc temps, és una tasca impossible. Ja vaig estar, no fa molt, ordenant-los per ordre alfabètic –crec que us ho vaig contar–, però sembla que els llibres tenen vida, que es passegen pels prestatges i que van canviant-se de lloc per posar-se on els dona la gana, com a amos que són de la seua vida. Però, jo, insistent, seguisc intentant-ho cada dia, com si no tinguera altra faena. Aquest inútil exercici té algunes coses bones, positives, que són les agradables sorpreses que m’hi trobe, com ara, agafar un llibre i recordar el dia que el comprí, per què i on… I, sobretot, allò que m’aportà o la decepció que em vaig endur en llegir-lo. La majoria de vegades, m’entren ganes de repassar-lo. Són tants els que m’atrauen que seria una missió inviable. No sé si em queda temps i, a més, tinc la taula i el mòbil ple de novetats que em vull empassar. ¿Com rellegir tots els volums de A la recerca del temps perdut? Estic ordenant els volums de la versió que vaig consumir quan tenia divuit anys, en castellà, clar, i en edició de butxaca –no hi havia un duro. Ara, vull tornar a llegir la novel·la en català, però m’he quedat amb el primer volum, perquè el meu amic i veí Isidre se’l va emportar a casa per a no sé què i ja tinc excusa per no seguir llegint-lo. He provat a posar-me’l en l’orella en la veu d’un sud-americà i, encara que em programe, en el mòbil, només mitja hora, no arribe ni als deu minuts. M’adorm com un angelet, no com el protagonista de la novel·la de Proust que es fa uns embolics mentals que… O el tros aquest de la prestatgeria on tinc els llibres d’història, els de la història d’Espanya, que em recorden com a Rafael Chirbes –llegiu els seus diaris–, que cada vegada que s’intenta un canvi, en la pell de brau, s’acaba amb un vessament de sang, amb una guerra civil, amb execucions, forques, afusellaments. No només em passa amb els llibres d’història, sinó també en les novel·les que recreen aquells episodis. Hi ha, però, llibre que, per unes coses o altres, em toca el tendre i m’obliga a rellegir-lo. Si no me l’acabe tot, com a mínim, mire els paràgrafs que tinc subratllats. I em pregunte: per què els vaig subratllar? De vegades, faig el recorregut contrari. Recorde una cita de memòria, com ara: «Aquell matí s’havien barallat i ella havia decidit que se n’aniria de casa a pesar que tenia veritable terror de viure sola. I se n’havia anat emportant-se només un llibre de Proust, alguns llumins i una ampolla de perfum». Busque el llibre de Gianfranco Calligarich, L’últim estiu a Roma, per veure si la trobe i, allí, està subratllada, en la pàgina vint-i-cinc. I veig que un llibre de la sèrie Carvalho no està en el seu lloc i el porte amb els seus companys. M’entretinc en les portades dels llibres de Vàzquez Montalbán. Sobretot, pense que trobe a faltar les seues columnes, les seues reflexions sobre la realitat més immediata. Què haguera escrit sobre el procés independentista? Sobre la situació actual? En els diaris espanyols tots pensen igual. Només hi ha un discurs. Tots diuen el mateix i… Mentre canvie de lloc les obres completes de Josep Maria de Sagarra, m’entren ganes de llegir-lo. Sobretot, les seues memòries, que em porten a Gaziel, Tots els camins duen a Roma i a Pla, El Quadern gris i… «Això és primera divisió», em dic.