Dies complicats. En molt poc temps el món sembla haver-se precipitat de cap a un abisme. A l’altra banda de l’Atlàntic, Donald Trump va complint una a una les seues amenaces alhora que, solemnement, fa la seua pròpia interpretació de la realitat. Sens dubte que el que diu i fa tindrà conseqüències nefastes sobre les nostres vides encara que continuem fent com si no res mentre no ens falte el plat a taula i puguem viure sota un sostre.
Vet ací un exemple ben proper. La decisió de Trump d’imposar aranzels pot fer que la multinacional Power Electrònics s’enduga el 60% de la producció de la seua planta de Llíria a Houston. Si això passa, vora 3.000 treballadors podrien quedar-se al carrer. L’empresa és la cinquena més important del País Valencià i la segona en beneficis.
Al vicepresident de la companyia, Lalo Salvo, no sembla però preocupar-li ni massa ni poc la política de Trump. Els Estats Units són el seu primer client i, ara mateix, a Houston està a punt d’obrir una altra fàbrica en la qual ha invertit 300 milions de dòlars. Salvo, a més, assegura que als EUA se senten més protegits que a Europa, on la majoria dels fabricants -a diferència d’Amèrica- són xinesos. Trump -assegura Lalo segon publica Valencia Plaza- els ha beneficiat més que no perjudicat. Si Europa els ajuda, rebla, es quedaran. Entenc la seua afirmació com un exemple de cinisme majúscul.
Vet ací un altre exemple. Segons Trump la culpa de l’accident d’avió de dimecres passat sobre el riu Potomac, a tocar de l’aeroport de Washington, ha estat la política laboral inclusiva d’Obama i Biden que ha causat que una bona part dels controladors aeris siguen negres i persones amb discapacitats mentals. Només passa això amb els controladors aeris? Trump no ha aclarit ni tampoc ningú li ho ha preguntat.
Darrere d’aquesta afirmació forassenyada gravita l’ombra sinistra de la segregació racial i de les polítiques d’eugenèsia, les quals van viure el seu màxim esplendor amb la política racial dels nazis. Política que es va iniciar amb la llei de 1933 d’esterilització a la força per a «borratxos, criminals sexuals i llunàtics hereditaris i incurables, i aquells que patisquen una malaltia incurable que poguera transmetre a la seua descendència». Com és sabut -menys per milions de joves estudiants europeus- el moment més exitós d’aquesta política criminal va tenir lloc a Auschwitz.
Per cert, que el president d’Israel, el fanàtic Benjamin Netanyahu, ho ha recordat aquests dies coincidint amb la culminació de la seua campanya de neteja ètnica dels palestins en els territoris de Gaza i Cisjordània. Un altre cas de cinisme extrem.
Vivim en un pou o sobre un camp de mines i les coses poden passar encara que ens entestem a negar-les. Els Estats Units estan a punt de convertir-se en un Estat policial. Ucraïna en un ermot apegat a les costelles de la Rússia de Putin. Els territoris palestins ja són fa molt de temps un immens cementiri. Algú dubta encara que Trump s’acabarà per engolir Groenlàndia i el canal de Panamà? Que l’extrema dreta hereva de Hitler acabarà governant Alemanya? Que les democràcies liberals tal com les hem conegut estan fent el seu cant del cigne?
I com siga, des d’aquest costat, la gent del carrer sembla que s’ho mira tot amb una certa indiferència. La realitat alternativa de les xarxes i els mitjans alternatius, la IA, han acabat per hipnotitzar, idiotitzar, confondre les nostres societats.
Rellegisc els diaris de Stefan Zweig escrits entre 1931 i 1940. Són les pàgines d’un home trist, abatut, atrapat en una realitat angoixant. Europa el turmenta, el solleva. Una Europa que ha reforçat les seues fronteres amb controls ferrenys. Un 27 de setembre de 1935, en un viatge de París a Londres, escriu: «Constantment veiem que ha torçat el que era recte i convertit en difícil el senzill. Es diria que un embriac dement s’ha fet amb el timó del món abocant-nos a l’abisme en un boig zigzagueig». Fa només dotze dies que el govern nazi ha decretat la Llei de Ciutadania del Reich i la de Protecció de la sang i l’honor alemanys, les conegudes com a lleis racials de Nuremberg.
I afegeix: «Sé que és neci rebel·lar-se davant d’aparents minúcies. Però precisament allò nimi pot alertar de grans adversitats». Finalment, torbat per la possibilitat de la guerra, fins i tot Zweig s’abandona a la contemplació: «(…) deixem aquests pensaments; preferisc dirigir la mirada des del tren cap al camp anglés: el verd, distint sota el cel gris-mullat; distintes les cases, les persones, els costums; distint també l’aire, més dens, més gros i més ple -ja no tan animat, suau i lleu com en el camp francès».
Dies difícils. Dies entre els temors de Zweig i el voraç vòrtex del present.
