Quan jo era jove, i abans, quan era xiquet i adolescent, m’agradava molt veure falles. Estimava recórrer la ciutat buscant falles, trobant-me-les, rodant-les. Crec que l’any que més falles vaig veure van ser més de dos-centes. Les marcava en el meu exemplar d’El turista fallero. Les gaudia moltíssim, malgrat que a poc a poc anava renegant de les reiteracions, dels refregits, però també de l’esteticisme. No m’agradava tampoc el tarannà d’alguns acudits, determinats llocs comuns masclistes, o homòfobs, els cartells escrits de qualsevol manera. Per això les falles que se n’eixien de la norma m’agradaven molt. I fins I tot, crec, vaig rebre amb alegria el porexpan com una innovació tècnica que implicava novetats estètiques i formals.
Crec que vaig cometre l’errada de confondre el material amb el missatge, parafrasejant a l’inrevés McLuhan, perquè no, el material no era el missatge. Vaig blasmar del cartró pedra i del refregit com si no pogueren dir altres coses del que deien, i ara em trobe en unes falles on els vells refregits artesanals han sigut substituïts per rutinaris i coents refregits digitals de porexpan, on el risc de les falles de Pepet ha desaparegut completament i ha deixat el seu lloc a estructures metàl·liques incombustibles molt paregudes entre elles situades en el mig d’una miríada de mojiteries, parades de xurros i barres per al tardeo. Després passa el que passa, que trobe a faltar els ninots vells i coneguts i que em trobe meravellat i nostàlgic davant de la falla que plantà l’any passat Juanjo Garcia a la placeta de la Santa Creu, al barri del Carme, una vertadera obra mestra de renovació i reinvenció de les falles amb cartró-pedra, com les d’abans. I és que Juanjo Garcia és un artista faller de hui que dialoga amb la tradició, que reconeix els mestres que el precediren.
I crec que eixa és la clau. Ho pensava també arran de la recent mort de José Manuel Alares, un dels artistes que em van meravellar en la meua joventut. I hui reconec en ell un autor que deia coses diferents de manera personal, que trencava hegemonies heretades, però renovava des de la seua inserció en la tradició, des del diàleg amb ella. Les seues eren falles renovadores, com les de Víctor Valero en els seus diversos avatars, com ho són les de Fet d’Encàrrec.
Recorde també haver dit que les falles són instal·lacions artístiques efímeres. Encara ho pense. Però amb el seu llenguatge específic, amb la seua tradició, amb la seua història i la seua genealogia. I vet ací que un bon dia una promoció d’artistes plàstics amb formació universitària descobreixen això mateix, que les falles són instal·lacions artístiques efímeres, que a més es planten en el carrer, que són una intervenció en l’espai públic, i que tenen un públic potencial de milers de persones. I arriben amb els seus llenguatges, i revolucionen estèticament la festa, i això està molt bé. I la seua irrupció em va provocar eufòria, fins i tot.
Crec que la seua existència com a artistes està molt bé, és clar, i que tot el que siga diversitat estètica és profundament enriquidor. Però al mateix temps hui no puc deixar de pensar que, en alguns casos, arribaren amb un cert menyspreu elitista de la tradició en la qual venien a inserir-se, i que, si estava molt bé que tingueren referents en el món de l’art contemporani, no està tan bé que molt probablement no en tenen cap en el món de les falles, ni en les de hui, ni en les que les precediren, en la llarga tradició que ens ha dut fins ací. Arribaren amb un adamisme elitista.
I crec que en bona part continuen exercint-lo, si no tots, sí alguns i algunes. Hi ha un detall que em sembla molt significatiu d’aquesta voluntària ignorància dels codis de la festa. Alguns d’aquestos artistes no porten a l’Exposició del Ninot una part del monument que després es plantarà, sinó una peça independent i al·lusiva que després es retira o fins i tot s’enduen. I això em sembla especialment trist quan en moltes ocasions els monuments resultants són monuments muts, que no es poden girar, conceptuals, dedicats a abstraccions. Corren el risc d’esdevindre, si no ho han fet ja, una mena d’esteticisme alternatiu, modernet i tal però igualment esteticista. I, en algun cas, a més, en castellà.
I aleshores em venen al cap preguntes que m’inquieten profundament. Aquelles falles de la meua joventut, amb els seus defectes, amb les seues reiteracions, amb les hegemonies ideològiques de les quals eren objecte, eren, al cap i a la fi, el resultat de l’evolució estètica, influïda és clar pels processos històrics, de les falles populars anteriors. Eren, per a dir-ho ràpid, cultura popular en el centre de la festa popular creada per a barris populars.
Hui, és clar, la festa no és el que era, inserida en processos globals com el turisme de masses i l’economia que hi està vinculada. I, per això, en relació a eixe procés, no puc deixar de preguntar-me si, de la mateixa manera que els nostres barris populars, el nostre barri del Carme, han estat gentrificats (i després turistificats), aquests monuments que no escolten la tradició a la qual venen a incorporar-se, amb la qual enllacen encara que no vulguen, els i les artistes que ignoren voluntàriament els seus codis no seran també una forma de gentrificació cultural i estètica. Falles gentrificades per a barris gentrificats, la pinça perfecta.
[Una primera versió d’aquest text ha aparegut publicat al Llibret de la Falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon 2026, de la ciutat de València.]
