Hem anat acostumant-nos, sobretot des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, a mesurar l’èxit social i els esdeveniments per la xifra de seguidors i d’assistents. Sembla que només importa això, quantitats i quantitats. La xifra de visitants és el que llueix, molt més que la qualitat de l’esdeveniment o la festa, que l’harmonia, l’atractiu, la seguretat i un llarg etcètera. També aquesta tendència ha esguitat les falles, les quals han convertit el Cap i Casal en una Ciudad sin ley.
La qüestió ja no és “t’agraden les falles o no? Ets fallera o no? Ets de les que se’n van en falles o t’hi quedes?” El tema va molt més enllà. València on faller (que sona com València on fire) ha esdevingut un despropòsit, una “festa”, i les cometes prenen més sentit que mai, desmesurada, desproporcionada, que foragita veïns i, segons com, aviat expulsarà visitants perquè, tal com s’estan vivint i gestionant, qualsevol petaran i la tragèdia estarà servida, perquè clar, no passa res fins que passa alguna cosa. Una tragèdia, ja m’entenen, molt a l’estil de les que ocorren quan governa el Partit Popular, per negligència, meninfotisme i irresponsabilitat política.
Welcome, Front Desk i Take away: fer l’agost en març
Ja no queden places hoteleres, els apartaments turístics estan curulls, no hi cap ni una agulla més, tothom fa l’agost en març. València és la ciutat del welcome everybody, ni benvinguts ni bienvenidos, passen pel front desk, lluny han quedat els anys en què en déiem recepció, i mengen a la food truck amb take away o delivery (ni per a emportar ni lliurament a domicili, ni res similar). València és, com també Barcelona i tantes altres ciutats, una ciutat recoberta d’anglicismes. “Anglès o espanyol?” em deia una cambrera amb accent argentí fa unes setmanes en seure en un cafè petit i mig amagat a Ciutat Vella. “Valencià”, vaig respondre, amb un somriure amable i mig punxeta. Em va entendre a la primera, per descomptat!
Però tornem a les falles, a aquesta festa que expulsa més que integra. S’ha dit i redit que les falles foren els mecanismes socials valencians d’integració per a molta població que venia de fora a treballar i viure a casa nostra, una immigració important que hi arribava en els anys seixanta i setanta d’altres punts de l’estat. Ara bé, si fou integració, que en part ho fou, fou una integració allunyada de la llengua i de la cultura dels valencians i molt propera al folklore i a l’espanyolisme. Una integració —salvant-ne algunes excepcions, la majoria fora de la ciutat— que es fonamentava en l’autoodi, l’anticatalanisme i l’antivalencianisme, una integració que no ha donat fruits de construcció social i cultural en clau valenciana ni d’harmonia ciutadana, més aviat tot el contrari.
I és una llàstima, perquè molts valencians voldríem haver pogut viure i gaudir de les festes, i fins i tot ser fallers, si tot hagués estat una mica diferent. La mateixa Mónica Oltra ha sigut i és amant de la festa i ha desfilat pels carrers de València amb flors i mantellina.
Quan les falles eren dolces i boniques
Quan jo era petita i ja mig adolescent, i fins i tot fallera, les falles eren dolces i boniques: les berbenes sonaven a les places i als carrer, amb orquestres en directe, balls oberts i integrades en els barris, els quals s’acabaven entre les 3 i les 4 de la matinada perquè l’endemà anàvem a la despertà.
Desfilàvem amb música pels carrers entre gent, però sense gentades. Tiràvem petards inofensius que compràvem al quiosc, no com els d’ara que provoquen taquicàrdies i algun que altre accident. Ni petarderies, ni res semblant. Al carrer venien bunyols als llocs tradicionals i la gent entrava als bars de sempre a menjar. Tot això era una altra època, i de nostàlgia no es pot viure, ja ho sabem, però tampoc de “burrera” i impunitat fallera.
Han passat unes quantes dècades i les falles han canviat, sí i molt. El lobby faller agafà molta força, ja la tenia, però encara més, durant els anys de govern del PP a l’Ajuntament de València, que en van ser molts, massa… I la festa, també com a part d’una tendència global a la massificació, ha anat desvirtuant-se a la velocitat de la llum. A tot això se suma, si no n’és el fonament, la impunitat amb què fan i desfan els fallers i les comissions falleres.
Els fallers manen, però manen perquè el govern de torn els deixa manar, perquè per a governar cal prendre decisions, posar límits i saber quan cal dir no o dir sí. Cal, a més, preveure, planificar, i fer tot el possible per evitar les tragèdies que, així i tot, ja venen “totes soles” de vegades. També a l’alcaldia de Ribó li costava controlar la festa, però ho intentava. I li costava sobretot perquè les falles, ara per ara, són un descontrol: una barreja de pixum, pólvora, olor a fregit i decibels.
Els fallers, amb la complicitat de qui governa i gestiona la ciutat o, més aviat, ni governa ni gestiona com caldria, han decidit que la festa passa de 4 dies a quasi dues setmanes, han decidit tallar els carrers amb les seues carpes i crear taps i embuts a tort i a dret, han decidit que ací no dorm ningú: i a un pèl hem estat de veure que la gent de l’àrea metropolitana no pogués arribar en tren al centre de la ciutat i des d’allà als seus llocs de treball respectius. Són les idees de “jaimita” d’una alcaldessa que fa i desfà, com un matalafer.
València es col·lapsa, però la vida segueix. I milers de veïns del Cap i casal i dels pobles propers continuen treballant: hospitals, transport públic, centres de salut, comerços, tot continua… Fins i tot algunes administracions, les menys, perquè els funcionaris també paren, i des del dia 1 de març ixen del treball una hora abans per a evitar no sé què… Ja se sap, ací res funciona o, millor dit, funciona només per a uns pocs.
El paroxisme faller
I així, xino-xano, hem arribat al paroxisme faller, i aquest “meòdrom” en què s’ha convertit la ciutat, on fa olor a pixum a tort i a dret (els urinaris portàtils són insuficients, els locals públics restringeixen l’accés als seus clients, té lògica, i les carpes, on s’ajunta tantíssima gent, a penes sí disposen de banys públics) foragita, fa feredat i dona ganes de vomitar, parlant en plata.
La ciutat, esdevinguda un campament de food trucks, xurreries, i mercadets, ple de fem per terra, amb carpes a tot arreu, sense cap mesura de seguretat, amb mascletàs massificades i plenes de lipotímies, és el començament d’una, potser, catàstrofe anunciada… Moriran d’èxit les falles? Temps al temps.
Podria ser, mentrestant, però, continua la disbauxa de llums i sorolls, i Ciutat Vella i Russafa s’entapissen de fem perquè els serveis de neteja no donen abast i perquè el personal de civisme, en té ben poc. A més, i per si fos poc, a Russafa hi ha pujades de tensió elèctrica –“casualitat” que coincideixen amb l’excés incontrolat de lluminària al barri—, que deixen comunitats de veïns sense servei durant hores i fan petar els electrodomèstics de les seues cases i negocis.
Però “no passa res”, la festa continua, i València en Falles. I mentre escric tot això recorde una imatge d’ahir migdia que no vaig poder fotografiar i il·lustraria ara aquest article: la imatge d’una fallera en patinet.
Amb un peu a la vorera, el xal sobre el braç, un vestit preciós –d’aquests que han recuperat el to i el tall antic– la xicona esperava tranquil·la que canviés el semàfor. I en el moment precís, arrancà patinet rodant, a la recerca de la seua comissió fallera.
Qui ens hauria dit que un dia València faria més olor a orina que a pólvora i que les falleres transitarien la ciutat en patinet!
