Vaig créixer a Algemesí, en una modesta escaleta del centre. Aleshores, el poble encara era un indret amable on es podria dir que es coneixia tothom.
La immensa majoria dels pares dels meus companys d’escola vivien de la taronja. Uns pocs, però, tenien comerç, negoci o, fins i tot, ofici. Val a dir que hi havia poques coses per a comprar o per a vendre, per a oferir, pocs llocs on gastar-se l’escassa moneda circulant sorgida d’unes economies domèstiques que en general eren totes molt modestes.
Ras i curt aquell era un món ben definit, encaixat quasi a la perfecció dins de tots els límits possibles d’una època gris o, més aviat, sinistra. El cas és que la vida comunitària, els rituals, l’ensopiment, tapaven moltes coses. Potser, massa coses.
No era el paradís i, si de cas n’hi havia un més enllà dels quatre carrers on jugàvem, aquest, per mi, havia de ser a València, a tocar, a menys d’una hora en tren. Sortosament, l’àvia em portava sovint a la ciutat, des de ben menut, seguint sempre de forma gairebé invariable un mateix programa d’actes. Primer, carrer Músic Peydró, el de les cistelles, on anàvem a comprar fil; després, Sant Nicolau que visitàvem per a resar per la meua pròpia protecció; en acabar de les pregàries, anàvem a casa dels parents del carrer Uruguai; a la vesprada, berenàvem a Santa Caterina o véiem una pel·lícula de reestrena o, bé, féiem totes dues coses.
València m’encisava, m’encisa. Poques coses he estimat tant com aquesta ciutat. Somiava en estudiar algun dia la carrera d’Història a la facultat de l’avinguda Blasco Ibáñez, això fins i tot quan la putrefacció de l’anticatalanisme ho va empestar tot. A l’última, però, vaig estudiar periodisme a Barcelona tot i que, en acabar, vaig tornar a València on vaig viure primer a Vilà Barberà, a la vora del carrer sant Vicent, i, posteriorment, a la plaça d’Enric Granados, a Patraix, en un pis preciós.
A València, va nàixer el meu Pol, em vaig doctorar en sociologia sota la direcció del meu estimat Rafa Xambó i, sobretot, vaig viure els millors anys de la meua joventut. Anys també en què vaig resistir tant com vaig poder les patètiques convulsions provincianes de la ciutat, els seus militants fervents en la valencianofòbia, tot el pes de la indigència intel·lectual i moral de la seua classe dirigent. Tot això va ser fins que per qüestions familiars vaig haver de tornar a Barcelona, la ciutat on havia estudiat, la que m’havia fascinat per la seua capacitat de mantenir una essència pròpia i, alhora, una vocació internacional. La capital en majúscules de la meua cultura. Ciutat d’oportunitats i de contrastos. En definitiva, un món molt més gran, el més gran que mai havia conegut.
Som també els llocs on vivim. Al capdavall, és en tots aquests espais que fem nostres on construïm les nostres vides gairebé sense adonar-nos-en, moltes vegades a contracor.
Com vulga que siga, es tracta d’això, de trobar un lloc -uns llocs- on construir la vida a la força o de grat. En qualsevol cas, millor que siga per afecte. Estimar-se les primeres hores d’un qualsevol dia d’abril passant per davant de la Llotja mentre els ocells refilen embogits atrapats en la xarxa d’un cel lluminós; reviure les nits d’alcohol i de revoltes al Cafè Lisboa; totes les hores clandestines en els hotels secrets, la pell i la saliva; l’espectacle humà de la Plaça Reial com un circ habitat per monstres i deesses; una cita en el Pastís amb música de Piaf de fons…
Res ja no és el que era. Ho afirme dolgut des del meu apartament diminut o taller a tocar de la Ciutadella. Les coses han canviat molt. No reconec els escenaris de la meua infància. Les cases cauen a trossos i el veïnat que fou a penes és ara l’ombra d’un espectre. València i Barcelona tampoc ja no tenen res a veure amb les ciutats que un dia vaig desitjar. La vida en totes dues s’ha tornat inhòspita, inassequible. El capitalisme més salvatge ha convertit els nostres hàbitats en autèntics parcs temàtics on no hi ha cabuda per als aborígens. Darrere de les riuades de turistes arriba també la precarietat, la gentrificació, la misèria, la brutícia, la uniformitat.
Més que mai m’assalta el desig de fugir. Dia rere dia cerque una nova pàtria navegant en l’oceà de la xarxa: Paulatuk, als territoris del Nord-est del Canadà; Carmen, a la Terra del Foc; Maevatanana, al centre de Madagascar; Rognan, al nord de Noruega… Algemesí? València?… Faig broma tot i que ja conegueu la sentència d’Homer: Roda el món i torna al Born.
Finalment, trobe un lloc arrambat a un enorme penya-segat des d’on raja l’aigua cavallera, enfurismada. Un llogaret amb vistes al fiord de Reykjarfjörður, allunyat de tot i prop de mi en aquesta exploració que inicie ara a la cerca del retrobament amb la vida des de la solitud pesant que m’acompanya. Assenyale, doncs, Djúpavik. Quatre cases. Alguns allotjaments per als pocs turistes (merda!) que gosen arribar fins a aquest punt aïllat d’Islàndia. Demanaré potser que em deixen viure en les runes de l’antiga factoria d’arengs i a la vora, dins de l’esquelet rovellat del vaixell Suðurland, guardaré en caixes de zinc els records de tots els amors fracassats, les llistes dels propòsits que no he assolit. Temps a venir obriré una taverna per als huldufólk, els homes ocults, on serviré vins de Nàpols i Sicília per agradar-los i que un dia em convertisquen en arrel o pedra. Uns anys més tard cavaré una fossa per la meua memòria i mai més ningú no sabrà de mi. Tot això serà abans que el món, definitivament, se’n vaja a la merda.
