La nit de la temptativa de colp d’estat de Tejero van ser molts els qui van recomanar Joan Fuster que s’amagara. Tot plegat, si els salvapàtries se n’eixien amb la seua era de preveure un bany de sang i el de Sueca tenia tots els números per ser massacrat. El 1978 ja havien intentat liquidar-lo i, només uns mesos després d’aquella nit, hi tornarien amb més ganes encara.
Això no obstant, aquella nit Fuster va decidir submergir-se en la lectura d’El rodaballo de Günter Grass, una novel·la en què l’escriptor alemany explica la història de la humanitat a través d’un turbot parlant atrapat a la riba del Vístula per les xarxes d’un pescador del neolític.
No sabem si realment va arribar a témer per la seua vida, però sí que sabem que estava convençut, tal com va escriure, que a Madrid arreglarien aquell sinistre embolic.
Ningú millor que Fuster se sabia aquella lliçó de primer de política valenciana, o si voleu, de primer de política hispanovalenciana. Els valencians no havien pintat fava des de feia segles i en aquell context, encara menys.
Aquella dramàtica insignificança no havia preocupat a penes ningú, llevat d’ell que ens va llegar la llavor d’una presa de consciència que des de fa dècades batega impedint o alentint la nostra desaparició col·lectiva.
Madrid ho arreglarà. I així va ser. Ho va arreglar sense trencar res. Simulant el reforçament d’una democràcia de fireta atorgada per un monarca franquista i jutjant ma non troppo els militars revoltosos.
Madrid sempre està darrere de tots els assumptes realment d’importància que passen en el regne sense importar la forma política que aquest adopte. Madrid és la corona i són els militars i els grans administradors del capital, i funcionaris de major rang i l’alta judicatura… Madrid és, també, el mausoleu simbòlic que guarda, escortat entre quatre canelobres acabats en un ganivet, l’essència d’una Espanya inequívocament reaccionària.
Madrid ens arreglarà també ara aquesta empastifada que ens ha deixat el president més inútil i desvergonyit de la nostra història recent. Avui mateix, a València, una comissió funerària començarà a negociar de valent qui serà el nostre nou administrador de finques i comissions.
Els del PP valenciano, molestos amb un Feijóo que sembla que tampoc ha entès Madrid, s’asseuran a taula amb els dos plenipotenciaris de Vox: Ignacio Garriga, de Sant Cugat del Vallès i Montserrat Lluís Serret, de Tarragona. Vindran a fixar el preu d’una investidura que els de la seu del carrer Gènova necessiten per a continuar al capdavant sense passar per les urnes. Fet i fet, les enquestes asseguren que, en cas de votar, el PP perdria 7 diputats a favor de Vox.
Garriga és odontòleg. Ideològicament, un fanàtic. Catòlic opusdeista provinent de la classe mitjana-alta catalana. Cap dirigent de Vox odia com ell l’independentisme. Lluís, procedent de la caverna mediàtica, sembla una oportunista professional.
Val a dir que va propiciar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat després que el seu partit abandonés el Consell. Se’n vantava d’haver retallat milions en despeses supèrflues, però mai no va dir res dels centenars de milers d’euros que el seu camarada, l’extorero Barrera, va destinar a la tauromàquia madrilenya quan va ocupar el càrrec de conseller de Cultura.
A una banda de la taula de negociació hi haurà, doncs, catalans d’extrema dreta teledirigits des de Madrid. A l’altra, valencianos d’extrema dreta, d’una ineptitud palmària, teledirigits també des de Madrid. Els uns i els altres, cal no oblidar-ho, s’autoodien i ens odien.
L’escenari no pot ser més desolador. Malament si aquesta colla arriba a un acord. Malament també si anem a unes eleccions. L’extrema dreta sembla no tenir aturador al nostre país.
I malgrat tot, hem de tenir molt clar que ha estat la mobilització ciutadana la que ha enderrocat Mazón, la que ha posat contra les cordes el conseller Rovira disposat a liquidar el valencià de la vida pública, la que a mitjà termini pot aturar la degradació de les condicions de vida d’una societat cada vegada més sotmesa als dicteris del capitalisme més salvatge.
L’alternativa a la paràlisi col·lectiva mai no podria haver estat més funesta. Algun ciutadà amb un mínim sentit de la democràcia, algun valencià decent, es pot imaginar una altra legislatura amb aquest duumvirat de reaccionaris? Un govern de l’estat amb una colla de neofalangistes al capdavant?
