Mon pare va exercir l’ofici de llaurador des que tenia deu anys. Això va ser en 1939. Eixe any van empresonar son pare a Sant Miquel dels Reis per tot un seguit de delictes que no havia comés. De sobte, el fill del pres es va convertir en l’home de la casa, però només tenia deu anys. Començava així una llarga trajectòria que va acabar el passat dimarts, 23 de setembre, quan el cor li va dir prou. La mateixa vesprada que l’ingressàvem a l’hospital, encara em va dir “Quan isca anirem al horts”. A la matinada següent va morir. Li faltaven poques setmanes per a complir 96 anys.
Havia nascut al desembre del 29, en una alqueria enmig dels tarongers, a poques passes de l’ermita de Santa Bàrbara (o Santa Bàrbera, com sempre n’hem dit), la pedania de Borriana. De l’altre costat de l’Atlàntic devien vindre ecos de la catastròfica fallida de la Borsa, que va fer trontollar l’economia mundial. Però a Santa Bàrbera tot això arribava com un murmuri feble que es confonia amb els càntics del vileros i la pau vegetal.
En totes les famílies hi ha secrets. En la nostra, el major “secret” era la peripècia de l’avi Batiste durant la guerra. Mon pare me la va fer saber quan vaig tindre ús de raó, remarcant-me l’absurd de tot plegat. Batiste era president de la UGT de Santa Bàrbera quan va esclatar la guerra. Això va ser en juliol. Al desembre va dimitir, tal com es documenta al pertinent Sumaríssim d’Urgència. Eixe mateix mes uns incontrolats vinguts de fora havien assassinat a València Domingo Mascarós. Mascarós donava i dona nom a una extensa finca on, al segle XIX, es van plantar els primers tarongers del terme. Els assassins el van anar a buscar a Castelló, on vivia, se’l van emportar i el van matar.
Acabat el conflicte Batiste va ser acusat d’aquest crim i d’altres (com ara la “destrucció i saqueig” de l’ermita). Era innocent i ho va poder demostrar al judici, per la qual cosa li van commutar la inicial pena de mort a una de trenta anys de reclusió. La justícia de Franco.
Va estar més de cinc anys a Sant Miquel. Hauria eixit abans –no havia fet res- però una xarxa de corrupció que operava a la zona ho va fer impossible. La va descobrir la meua amiga Lourdes Burdeus, i ho va contar al llibre La corrupció impune. La xarxa demanava 8.000 pessetes per a excarcerar presos de Sant Miquel. Maria, la meua àvia, no els tenia, així que Batiste no va poder eixir-ne fins 1946.
Aquest trauma va torturar mon pare durant anys i panys, però no li va impedir fer la vida que va voler. Als horts se sentia lliure i era amo del seu destí. Coneixia totes les facetes del seu ofici i el nom dels animals i de les plantes del terme. Quan es va jubilar com a comprador de taronges es va dedicar a cultivar tot just vint fanecades de nuleres i lanelates i amb això ens va donar carrera i un futur als seus tres fills.
Quan mor un home de 95 anys que sap tot això, i altres coses que no venen als llibres, la pèrdua és irreparable. Però, a més, el qui ha mort és mon pare. Tres mesos abans que ell havia faltat ma mare.
Són moltes les anècdotes i contalles que en podria narrar, però no cal. No sempre és fàcil la convivència entre un pare i un fill primogènit i em van caldre alguns anys per a interioritzar-ho. Tenia un caràcter rude i massa directe i com a llaurador era conservador fins al moll de l’os. Però en el seu ofici era imbatible i la seua opinió hi era contundent i sempre exacta.
Es difícil explicar la felicitat que embargava mon pare entre tarongers: en va plantar fins a l’últim moment, sabent perfectament que no els voria créixer. En eixe sentit va seguir paraula per paraula la reflexió de Martí Luter: “Si sabera que el món s’haguera d’acabar demà, jo hui, encara, plantaria un arbre”.
Ara mateix el terme de Borriana es mor i tornen a sobrevolar-lo els voltors de les urbanitzadores i els polítics famolencs que n’esperen el consegüent benefici. I jo pense que amb mon pare se’n va una generació de gent arrelada fermament a la terra, que va formar una família i un projecte de vida des del no-res, superant el gran colp de la guerra.
Un altre mestre enyorat, Vicent Salvador, va escollir aquesta cita del poeta Jaume Vidal Alcover al seu poemari Mercat de la sal, per a poder verbalitzar la mort del seu propi pare: “Ara sí que som lliure i estic sol”. És exactament aquesta sensació.
L’autèntic cordó umbilical no ens el tallen quan naixem. Ens el tallen quan moren els pares. A partir d’eixe moment la sensació de desemparament, d’orfenesa sobtada i violenta, s’arrapa a l’ànima com una llepassa. I després cal continuar vivint…
