Dissabte passat, 27 de juliol, em va sobtar la notícia de la mort d’Àlex Susanna. I no era perquè no fora esperable: el mateix Àlex ja em va dir que els metges no li havien pogut assegurar que arribara a Nadal. El càncer que patia se l’ha endut en meitat de l’estiu, de manera tan injusta com intempestiva.
És probable que molts valencians no sàpien qui era Àlex Susanna. Com a gestor cultural, va tocar tots els pals, públics i privats: de l’Institut Ramon Llull a la Fundació Caixa Catalunya o la Fundació Vila Casas. En 1985 va fundar juntament amb Miquel Alzueta, Alfred Sargatal i Ricard Badia l’editorial Columna. Allí va descobrir molts autors (com Toni Cucarella) però especialment va ser el responsable de la primera traducció completa al català de l’obra magna de Proust, A la recerca del temps perdut. La traducció la va fer Jaume Vidal Alvover, i va ser completada, a la mort d’aquest, per Maria Aurèlia Capmany. Curiosament, molts anys després Susanna també va participar en la nova versió de la Recerca de Josep Maria Pinto en l’editorial Viena. Aquesta profunda connexió proustiana és el que més ens va unir, a ell i a mi, en l’última etapa de la seua vida.
Així era Àlex, no s’hi ficava per poc. Com a esciptor, a més, va ser un poeta subtil i un dietarista constant i herculi. Va elogiar amb entusiasme el meu poemari En un món sense normes supose que perquè ell mateix era un poeta eròtic de molta categoria. Algunes de les composicions recollides a l’antologia general dels seus versos (Dits tacats. Antologia 1987-2018) tenen un alé clàssic i una perfecció formal difícilment superables. Com tots els grans poetes, el seu idioma literari era clar i perfectament comprensible: la dificultat que hi poguera trobar el lector era conceptual, mai formal.
Com a dietarista va ser l’autor de sis quaderns entre els anys 1989 i 2024. La dansa dels dies es titula l’últim d’aquests volums, aparegut a principis d’enguany. En vaig escriure una crítica per al diari Ara, que supose que es publicarà pròximament. Hi tenia una voluntat notarial molt evident, de recollir tot de converses amb els protagonistes culturals del país, d’avaluar exposicions, d’anotar impressions musicals, lectures, vida. La seua avidesa era desbordant. Voldria destacar, en aquest sentit, l’atenció constant que dedicava a l’actualitat cultural valenciana. No només ens llegia regularment, als altres dietaristes en llengua catalana, sinó que no dissimulava un interés genuí per la vida cultural que es desenvolupava més enllà de Barcelona. Això l’hi convertia en una rara avis.
Precisament un dels últims actes públics en què va participar abans del teló va ser el passat 26 d’abril. Jo mateix el vaig convidar, a través de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, a participar en una taula redona a Borriana (amb els professors Lluís Meseguer i Josep Palomero) per a parlar dels «Poetes populars del segle XX: Estellés, Martí i Pol, Margarit», en el marc del centenari de l’autor de Llibres de meravelles.
Ja vaig glossar aquell acte. Passar el dia amb ell –i amb Núria, la seua parella- em va reafirmar en els trets de la seua personalitat que ara resulten més indelebles: el seu interés per tot, la consistència de les seues opinions sempre fonamentades, la seua fonda generositat envers l’obra aliena, la seua bondat natural. Ara tot això em caven una fossa massa profunda tot al voltant del cor, mentre la novetat de la seua desaparició encara és tèbia en wàtsap i en Twitter.
En Palau d’hivern (1987), Àlex va incloure el poema «L’última llum». Aquests versos hi pertanyen:
«El temps no passa, passen les coses.
(…)
Passen les coses i creix dins nostre el dolor
I nosaltres també passem, i d’altres arriben
Que porten la joia i després se l’enduen.
Així passa tot, i la vida i la mort,
I allò que més estimem
(només passa el que s’estima)».
Descanse en pau.
