El president de Natural England, l’organisme oficial que s’ocupa al Regne Unit de la preservació del medi ambient, Tony Juniper, acaba de confessar en una entrevista a The Guardian que les papallones angleses es moren. Segons aquest prestigiós aristòcrata de l’ecologia, les poblacions d’aquests insectes observades durant aquest estiu a l’illa han caigut fins a la meitat. Juniper assegura que la reducció dels seus hàbitats i l’ús dels pesticides ha fet que les papallones siguen cada vegada menys resistents al canvi climàtic.
Des de la Butterfly Conservation també s’ha donat la veu d’alarma. Segons l’entitat les espècies de blaveta comuna, blanqueta perfumada, blanqueta de la col, la de les ortigues, el migrador dels cards i la Scoth Argus, una classe d’erèbia, són les més amenaçades.
La situació és tal que el responsable científic de la Butterfly, Richard Fox, ha demanat al govern britànic a través d’una carta oberta dirigida al secretari d’Estat de Medi Ambient, Steve Reed, que es declare una situació d’emergència natural en què es prohibisca l’ús en l’agricultura de pesticides neonicotinoides. Es tracta d’un tipus d’insecticides molt usats al món, tot i que prohibits a França, Alemanya i Itàlia, i que actuen sobre el sistema nerviós central dels insectes causant-los la paràlisi fins a la mort.
Tant Juniper com Fox avisen que les papallones són un indicador de com va el món. El representant de Natural England ha assenyalat, a més, que aquest afebliment de la resiliència dels sistemes naturals posa en risc la nostra seguretat alimentària.
Als Països Catalans tenim entre 4.500 i 5.000 espècies de papallones, la majoria de les quals encara sense estudiar. Si als anglesos se’ls moren, a nosaltres, que vivim l’escalfament global potser amb una major intensitat, segurament encara se’ns en deuen morir més. Fet i fet, el 2009 els experts de la Catalan Butterfly Monitoring Scheme en un estudi publicat a la seua revista Chyntia asseguraven que la meitat de les espècies a Catalunya havien mostrat en els darrers quinze anys disminucions molt significatives. No estem parlant de despús-ahir.
La desaparició de les papallones, així com d’altres pol·linitzadors, a mitjà termini també suposarà una autèntica catàstrofe econòmica. Segons un informe relativament recent del CREAF, centre públic d’investigació d’Ecologia Terrestre amb seu a la UAB, recorda que les Nacions Unides adverteix que l’extinció d’aquests insectes afectarà l’agricultura i xifra les pèrdues en 500.000 milions de dòlars a tot el món.
El simbolisme d’aquesta tragèdia no pot ser més corprenedor. És com si la vida, lentament però de manera inexorable, anara destenyint-se de tots els seus colors. Perquè ben mirat la vida al final són els grocs, els taronges, els blaus, els verds, els colors de les atalantes, de la verdeta d’ull blanc, de la blaveta dels crespinells, del daurat fosc, de la margenera comuna, de l’arlequí, del coure comú, de la bruna boscana, d’una marbrada de ponent, del coure tornassolat, de la safranera de l’alfals, de la marroneta de l’om, del paó de dia…
O la vida és també una papallona tatuada sobre la pell d’un cos bonic i desitjat, o una papallona missatgera que en el somni ens promet el nostre ressorgiment imminent davant de l’adversitat. La vida o les papallones d’Espriu, les de Maria Mercè Marçal, les de Joana Raspall, les de Salvat-Papasseit, de Brassai, les de Vicent Andrés Estellés, les de Montserrat Roig, de Debussy, de Silvio, de Piaf, Shostakovitx, de Morisot, les de l’esperança de Van Gogh…
