Espanya és un gran país, és veritat, per què negar-ho. Però en alguns temes és un país bocamoll, furiós i ridícul. Per exemple, en el tema nacional. En el tema de Catalunya, per a ser més exactes.
Recordem algunes dates:
- Maig del 1980: el govern central del Canadà i les autoritats del Quebec acorden la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El referèndum se celebra normalment, sense cap problema. La vida continua.
- Octubre del 1995: nou referèndum d’autodeterminació al Quebec. La mateixa normalitat democràtica que en el cas anterior. La vida continua.
- Setembre del 2014: El govern central del Regne Unit i les autoritats d’Escòcia acorden la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El referèndum se celebra normalment, sense cap problema. La vida continua.
En aquests casos, al Canadà o al Regne Unit no es va concebre la possible separació del Quebec o d’Escòcia com una tragèdia bíblica inassumible. Es va considerar un tema de naturalesa democràtica, que radica en la voluntat dels ciutadans; es va acordar i els ciutadans van parlar en les urnes. Per cert, en tots aquests referèndums va guanyar la posició unionista.
Ara recordem el que va passar a Espanya:
- Octubre de 2017. Els poders de l’Estat central s’havien burlat de la voluntat popular dels catalans, que havien donat el seu suport majoritari al seu nou Estatut d’Autonomia. Atzucac per a la societat catalana: creix l’independentisme. Davant la negativa rústega dels poders centrals de l’Estat a la celebració de qualsevol consulta d’autodeterminació (s’acabava el món només de pensar-ho!), les autoritats catalanes, amb el mandat de la voluntat popular, el celebren unilateralment. El govern central envia a la força pública perquè colpege la gent indefensa als col·legis electorals, amb múltiples ferits. Hi ha detencions, empresonaments, exilis, judicis hiperbòlics, condemnes venjatives. La part més conservadora i patriòtica de l’espanyolisme viu aquest episodi amb un dramatisme enfurit, i es posa en peu de guerra contra el pèrfid i tradicional enemic interior: els catalans, que per descomptat ja eren, des de feia temps, els antipàtics de la pel·lícula.
A partir d’aquí, l’espectacle és tan lamentable com esperable: jutges que en la seua desgavellada militància nacionalista són incapaços que a Europa donen crèdit als seus fantasiosos relats judicials, i, per tant, són incapaços d’extradir els que estan exiliats; jutges que practiquen l’activisme radical contra les lleis democràticament aprovades al parlament, amb la finalitat de tombar el govern central que no els agrada i de perseguir els independentistes, concebuts com a escurçons.
I, sobretot, una atmosfera ridícula de drama, de grotesc drama èpic. En gran part del nacionalisme espanyol es viu tot això com una gran tragèdia, com una gegantesca ofensa col·lectiva que necessita reparació.
Tot aquest episodi de Puigdemont escapant de la policia, clar que és un vodevil. Clar que és tot ridícul. Però no fugen d’estudi: el ridícul ve d’abans. El ridícul ve d’un país, Espanya, que és incapaç de concebre el tema nacional en termes democràtics. Un país que, en aquest terreny, continua aferrat a plantejaments teològics tremendistes. Un país constantment «enfurruñáu» amb el que és.
Ramón d’Andrés és professor de Filologia Espanyola i Asturiana a la Universitat d’Oviedo, i membre de l’Acadèmia de la Llengua Asturiana i del Reial Institut d’Estudis Asturians.
[Article publicat originalment al blog El Miradoriu.]
