El colonialisme exigeix que la història comence després de la colonització, justament perquè, en aquestes condicions argumentals, tot acte del colonitzador és per força un acte de defensa pròpia.
Omar El Akkad
Omar El Akkad, escriptor i periodista, nascut a Egipte, tot just acaba de publicar Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra. En contra de què? Del genocidi del poble palestí perpetrat per Israel amb el vistiplau de la comunitat internacional. A banda del motiu central del llibre, que és denunciar l’actitud hipòcrita i la responsabilitat determinant d’Occident en el genocidi dels palestins, aporta la visió d’una persona que ha interioritzat tan profundament el fet de ser membre d’un poble colonitzat, que ens dibuixa amb una claredat impressionant els mecanismes de la colonització.
Em quede, per la seua senzillesa, amb la frase que obre aquestes reflexions per introduir el procés de destrucció controlada del poble valencià en mans dels espanyols.
Quines són les referències històriques, culturals, lingüístiques, jurídiques, econòmiques, geogràfiques, religioses o onomàstiques que tenim els valencians i les valencianes avui? Quin és el nom que ens identifica com a poble? Quina llengua parlem? Quins són els senyals externs que ens mostren al món com un poble diferent?
La destrucció sistemàtica que des d’Espanya es fa del País Valencià no depèn de l’espectre ideològic en què se situa l’espanyol de torn, sinó del moment concret en què li toca actuar. Zaplana va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i Mazón fa uns dies, i Pérez Llorca, investit pel feixisme com a nou president del govern colonial, volen canviar-li el nom per “Acadèmia de la Llengua Valenciana”. Supose que ja de pas li poden posar l’accent tancat. I un exemple més bèstia: el PSOE pot, en un moment, defensar el dret d’autodeterminació, i anys després aplicar un 155. Els diferents partits comunistes s’omplin la boca de parlar de federació, però és la seua simbologia i llengua la que ens imposen. I els progres espanyols no es cansen d’identificar, des dels seus òrgans de desinformació, l’independentisme amb el supremacisme i el populisme d’extrema dreta que recorre el món.
Tota una estratègia adreçada a fer-nos oblidar el que som. Ja no tenim nom: ara som Comunitat Valenciana, i són molt pocs els joves que saben que aquest territori va ser una vegada País Valencià. No tenim lligams culturals amb Catalunya; qui recorda ara aquell refrany que deia: “Valencians i catalans, cosins germans”? Encara recorde partits de futbol al Mestalla on catalans i valencians vivien amb germanor la trobada. Però ja no: ens han forçat a oblidar que no som distints dels catalans, i de fet, és que som el mateix poble; però tan fonda ens l’han feta, la ferida que ens han clavat els espanyols, que ens fa vergonya dir-nos catalans. I, com en la frase que obre l’article, els espanyols veuen com una agressió que els valencians ens diguem catalans, i directament qualsevol que s’autoanomene català passa a ser sospitós, o un beneit, o un terrorista, o un traïdor: poseu-li els adjectius que vulgueu.
Però no oblideu que nosaltres, els valencians, som catalans, i només el fet d’haver assumit que no ho som ja ens condemna a la desaparició. Passa igual amb la llengua: ja no parlem català, poca gent vol recordar que el valencià no és altra cosa que la llengua catalana parlada al sud del territori. Però, de nou, assumim alegrement que ells li canvien el nom. A nosaltres tant ens fa, ja que sabem que parlem català; tot i que ens obliguen a dir-li valencià, no passa res. Però sí que passa, i molt. De nou, ja estan a punt de prohibir que es diga “català”, i si a algú se li ocorre anomenar-la així, prompte els guardians del pensament correcte s’afanyen a dir que no cal ser radicals, que no cal espantar l’enemic, que siguem bons minyons i parlem de valencià-català, que així ens anirà millor. Quan, de fet, ningú, tret d’alguns benintencionats, fa servir aquesta doble denominació, tan inútil en termes d’identitat nacional com la broma del nom que ens van clavar.
Seguint la reflexió d’El Akkad, per als espanyols, qualsevol expressió que no assumisca que aquest territori, conquerit a sang i fetge el 1707, inicià la seua història just després d’eixa data, és un atac i un signe de radicalitat i d’ofensa als valors espanyols. Fa una mica de pena veure els juristes valencians pidolant el dret foral valencià sota els plecs d’una bandera imposada, i intentant convèncer els espanyols com seria de bo per a Espanya assumir el nostre dret foral. Tant com assistir a l’aquelarre dels empresaris que reclamen l’eix mediterrani.
I mentre diferents col·lectius viuen l’embranzida espanyolista amb diferent intensitat i busquen respostes gremials, els espanyols s’ho miren amb condescendència, conscients com són de la inutilitat de les reivindicacions d’un poble que ja no ho és. L’han desmembrat, i allò que passa als Ports de Morella amb la MAT no arriba, no ja a Oriola, ni tan sols al Camp de Morvedre.
I el territori prompte oblidarà que una vegada va ser un tot. Un territori que cada vegada ens costa més reconèixer com un únic espai de vida. Ja ens hem oblidat del territori gran al qual vam pertànyer, i a poc a poc les estructures provincials van calant, tant que ara costa molt que una persona d’Alacant s’autoanomene amb el gentilici valencià, o algú de Vinaròs; cada vegada el mot queda reduït a la ciutat de València (o ja he d’escriure “Valéncia” per veure de congraciar-me amb els espanyols?) i el seu entorn. Possiblement ni la província mantinga el gentilici. De nou, nomenar-se valencià a Alacant és un acte de violència al pur estil de Pedrolo.
Podria continuar enumerant tot allò que hem oblidat com a valencians, però no vos cansaré més. Espanya ens força a oblidar, i nosaltres l’hi posem ben fàcil. Ells actuen com ho ha de fer un estat colonial; nosaltres actuem com si ells foren germans que venen a salvar-nos de les nostres deficiències, oblidant que ens van ocupar militarment amb l’únic objectiu d’exterminar-nos.
