Els valencians no som espanyols

Per molt que la retòrica hegemònica de l’espanyolisme no pare de presumir de tindre una concepció cívica de la nació -o, precisament, per això mateix-, enfrontada de manera radical a les propostes etnicistes dels seus nacionalistes rivals, la realitat és que Espanya és una nació ètnica -òbviament-, però també un estat ètnic, que representa i serveix únicament els interessos de l’ètnia castellanoespanyola hegemònica, i, més concretament, però, de la seua oligarquia madrilenya. Es tracta d’una obvietat que vivim cada dia, tot i que, al mateix temps, es tracte d’un tabú i d’un anatema.

Ens ho recorda cada detall, transcendental o banal, d’aquest estat de què ens volem desfer. Un de ben curiós que hem pogut gaudir els últims dies ha sigut la selecció de personalitats que ha fet RTVE per triar el «mejor español de la historia». Més enllà dels criteris surrealistes que s’hi deuen haver fet servir per a seleccionar Mercedes Milá, Matías Prats, Iñaki Gabilondo, Jesús Hermida, Jesús Quintero o Emilio Aragón, sí que n’hi ha un de ben coherent: l’etnicitat castellanoespanyola plenament normativa. De fet, només Antoni Gaudí i Rosalia de Castro se n’escapen, de cinquanta. A Dalí, franquista notòriament, se li poden perdonar els pecats de joventut. Si «tanto monta, monta tanto, Isabel y Fernando», en la llista només hi ha la primera, que ja sabem que el segon era un «viejo catalanote» que va acabar els seus dies expulsat de Castella, i que només l’atzar va impedir que la dinastia reial aragonesa continuara mantenint una corona pròpia separada. 

Ara bé: i els valencians? No parlem, però, de valencians sospitosos. És a dir, no hi ha cap papa Borja o Jaume I, que és impossible fer passar per castellans i, doncs, per espanyols com toca. Menys encara hi ha Ausiàs March o Joanot Martorell, les gestes dels quals només es poden valorar per l’ús heretge del «dialecto» per a la seua literatura. Eixos valencians ni tan sols existeixen. No en diguem ja, d’altres com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, els grans dimonis. Parlem estrictament de valencians. Simplement valencians, que s’hagen integrat i assimilat plenament al motle castellanoespanyol, que, en teoria, no haurien de suposar cap problema ni cap dissonància. Un Blasco Ibáñez o un Sorolla, per exemple. On estan? Per simple estadística, hauria d’haver-n’hi cinc. Doncs res de res: cap ni un.

En aquest sentit, la llista és impecable: no hi ha cap valencià perquè els valencians no som ni hem sigut mai espanyols. No ho dic jo: ho diu RTVE. Ideal, doncs, tot i que, és clar, aquesta no és l’explicació real. L’explicació real, òbviament, és que Espanya és, simplement, un estat ètnic, i, per tant, detalls tan banals com la tria de personalitats per a un programa de televisió com aquest reflecteix de manera contundent aquesta condició. Com a molt, ens podem trobar amb dues concessions -de cinquanta- i que no trenquen massa el motle, ja que Gaudí, al remat, va ser arquitecte, i Rosalia de Castro també va escriure molt en castellà, de la mateixa manera que versos com «probe Galicia, non debes / chamarte nunca española, / que España de ti se olvida / cando eres, ¡ai!, tan hermosa» s’amaguen davall de l’estora i avant. Com per a imaginar-se Ramon Llull en la llista!

De fet, no és cap problema de selecció. Antena 3 va realitzar fa uns anys un programa semblant, que, a propòsit, va guanyar Joan Carles I, qui, misteriosament, ha desaparegut d’aquesta nova edició, i que va presentar Matías Prats, fet que el deu haver ajudat per a optar ell mateix, uns anys després, a guanyar aquest títol de «mejor español de la historia». Moltes de les altres cinquanta personalitats seleccionades també han variat, però els criteris es mantenen rocosament estables: tots perfectament canònics dins de la seua castellanoespanyolitat. I cap valencià, és clar, per molt que l’aparició d’un tal Vicente Ferrer ens poguera fer sospitar: es tractava del missioner català a l’Índia. No és un fet puntual, doncs, sinó que el valencià és el poble no castellà de l’estat espanyol els membres del qual més clarament i de manera més contundent no són considerats mai com a espanyols. Almenys si hem de fer cas a les llistes de «mejores españoles de la historia».

O si fem cas a les liquidacions de les inversions dels pressupostos generals de l’estat o del finançament autonòmic, entre moltes altres coses. Perquè, al remat, aquestes llistes són unes anècdotes com qualssevol altres que expliquen molt bé les categories que de veres importen. Són les anècdotes que expliquen molt bé i de manera molt gràfica què vol dir ofrenar noves glòries a Espanya: la irrellevància més absoluta. I, amb aquesta irrellevància, renda per càpita més baixa, salaris més baixos, pensions més baixes, menys serveis, menys infraestructures, menys oportunitats de futur, etc. de les que ens correspondrien si, simplement, fórem un estat independent al marge d’Espanya. 

Perquè, si els valencians abdiquem de ser valencians perquè volem ser espanyols i molt espanyols, ja veiem què significa això i què som dins d’Espanya: entre res de res i una població i un tros de terra del qual extraure rendes en benefici de la metròpoli. Un panorama molt engrescador, doncs. Una colònia, vaja.