Una de les conseqüències més destacades en l’àmbit de l’estat espanyol de les darreres eleccions europees en realitat no hauria d’haver sorprés a ningú. Primer Yolanda Díaz va deixar a soles la candidata escollida pel seu carismàtic dit davant la desfeta electoral i, especialment, el problema que se li presentava amb IU. Després, l’endemà, va anunciar una dimissió, matisada més tard, però que ve a anunciar el següent moviment, el que anunciaven els gallecs, que ja coneixen per experiències prèvies el seu modus operandi. La suposada líder carismàtica comença a desprendre’s de la plataforma instrumental que li va permetre repetir com a vicepresidenta.
I és que els dolents resultats electorals no només eren un problema en ell mateix, sinó que haver tingut tres eurodiputats volia dir que només havien tret escó l’amiga de la líder carismàtica, un senyor dels Comuns i un altre de Compromís, amb la qual cosa el senyor indiscutible per a les direccions de Madrid que anava de número quatre s’havia quedat fora. Com això no pot ser, aviat començaren les pressions mediàtiques i tuitaires perquè o bé el senyor català o el senyor valencià renunciaren al seu escó perquè l’ordre natural del federalisme ben entés fos restablert. I immediatament o de manera simultània començà el foc intens amb Podemos, i el tot Malasanya i la taverna Garibaldi van entrar en combustió. Volaven les copes de vermut de cap a cap, reservant, això sí, algunes energies agressives per parlar dels fenicis i d’una mítica burgesia valenciana que parla valencià per fotre als vertaders proletaris de les castelles monolingües, bressol i nucli de la sacrosanta Espanya.
I què passava mentrestant a Compromís? Doncs la cosa va estar interessant i divertida. Els que sempre han estat -hem estat- contraris al pacte anorreador amb Sumar ens ho estàvem gaudint, per veure com els fets ens donaven la raó. A veure, no ens entenguem malament: evidentment que els resultats globals són molt preocupants, i que cal de manera urgent generar un discurs d’esquerres que connecte de veres amb la gent i que no siga una mena de cant a l’statu quo poregós per tal de mantindre el carguito. Perquè en el somni de la raó i del discurs d’esquerres naixen els Alvises. Tot això és de veres, però un pot tindre la boja esperança que aquesta desfeta ens acoste almenys als valencians i les valencianes a tindre de nou una força política que aspire a consolidar un espai polític valencià i una veu pròpia.
Doncs bé, a banda dels que ho gaudien rotllo «nosaltres ja vam avisar», he detectat altres dues grans tendències, que podríem anomenar la dels últims iolànders (o iolànders utòpics) i la dels postiolànders.
Els primers, els últims iolànders, mentre encara ressonaven les paraules de la líder carismàtica parlant de passos arrere o al costat, però des de la vicepresidència del govern, ja estaven maquinant el proper moviment per vincular Compromís a la Villa i Corte. Un, de fet, tuitava amb alegria i convicció fils en què proclamava que el futur de l’esquerra espanyola, és a dir, de Sumar, passava per organitzar-se al voltant de Más Madrid i de Compromís: l’eix de la prosperitat aquell però a base de pòdcasts i instragramers, amb més Madrid, que encara no en tenim prou, i amb el País Valencià com a crossa del centralisme, com a amic babau, com el subordinat que se sent important perquè el més guai de classe li fa cas. Com porte una llarga temporada per raons que serien llargues d’explicar veient amb la meua filla Violetta, la sèrie aquella de Disney que va triomfar fa uns anys, podria dir que el País Valencià vindria a ser per als últims iolànders una mena de Naty per a Ludmila, l’amiga complaent, subalterna i boba de la dolenta de la sèrie.
Amb alguns matisos, aquesta és també la posició de Joan Ribó, expressada en un nou article en castellà para que lo entienda todo el mundo al diari d’Ignacio Escolar, però amb més profunditat i també amb més explicitació de la visió regional espanyola que es té del País Valencià i del fatalisme amb el qual s’assumeix -probablement perquè tampoc es desitja el contrari- la impossibilitat de trencar el vot dual, de crear un espai polític valencià, d’articular-nos políticament com a nació entre les nacions de l’estat espanyol.
Per altra banda estan els que he anomenat postiolànders protagonitzant diverses caigudes del cavall. La versió més acabada és un article d’Amadeu Mezquida, aquest en valencià i a Valencia Plaza -a veure quan algú té a bé emetre les seues homilies a Diari La Veu– en el qual ve a dir que sempre han tingut raó, però que sorprenentment no hi ha vida intel·ligent a l’esquerra a l’altra banda de Contreras -açò és quasi literal- i, el que li sembla més sorprenent encara, no són de veres federalistes i horitzontals, o siga que cal replegar-se i, com que no queda més remei, tractar de trencar ara sí el vot dual, perquè no hi ha una altra.
Evidentment, em congratule d’aquestes caigudes del cavall que en algun cas converteixen l’original de Sant Pau en una suau relliscada, i com més serem més riurem i més possibilitats n’hi ha que puguem fer alguna cosa. Però ningú em lleva la idea que anuncien una nova sessió de contorsionisme polític que pot evitar que els que eren fins ahir a la vesprada més iolànders que Yolanda (i d’eixos hi ha a Iniciativa i a Més) hagen d’assumir responsabilitats i fer passos al costat però de veres. De fet, recentment hem pogut comprovar com l’arxivament de la causa contra Mónica Oltra desfermava tota una allau de palinòdies i reconeixements retrospectius d’errades que era inútil esperar un minut abans de l’arxiu, no fos cas que… Hi ha gent que sempre cau de peu, i tal dia farà un any, i a final de mes la nòmina.
Però, vaja, com l’esperança és l’últim que es perd, a veure si és de veres i esta vegada han escarmentat i torna a començar el treball constant i a llarg termini per consolidar una veu valenciana. Perquè l’infrafinançament no s’arreglarà a soles i els trens de rodalia continuaran sent cada dia un poc pitjor mentre els madrilenys arriben a Gandia en Intercity.
Crec que en política es pot estar com qui s’apunta a una agència de col·locació, o perquè es té una ideologia i es pensa que hi ha una altra manera de fer les coses, una altra societat possible, un altre encaix amb l’estat espanyol possible. En el primer cas, és lògic anar movent el discurs per vendre la marca que siga, per dir el que es pensa que la gent vol sentir: aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres. Però en el segon cas, el que cal fer és tractar de convéncer, ser coherent, tractar d’acostar allò possible a allò que es considera ideal, perquè es creu de veres i amb honestedat en els principis que es defenen, en les solucions que es consideren idònies, en el model d’Estat i de País que es considera òptim.
Fer política és defendre la pròpia ideologia. I evolucionar, clar, i desenvolupar estratègies, però amb coherència. I si es pensa que el País Valencià necessita una veu pròpia, que això serà el millor per a tots i totes com a societat i com a poble, cal lluitar per això. Perquè si canviem els principis pel carguito, aleshores el carguito no té sentit i, encara més, ens convertim en una part del problema, que encara esdevé més greu i més profund, i en un engranatge més de la maquinària que ens fa subalterns.
