Els temps estan canviant, cantava Bob Dylan el 1964, i no li faltava raó. Si bé, els temps sempre estan canviant, tot i que alguns canvis són molt lents i d’altres, quasi imperceptibles, però importants.
De vegades, només cal anar pel carrer o entrar en una cafeteria i tindre els ulls ben oberts per veure que sí, que la vida ha canviat una mica i que els rols de gènere ja no romanen tan encotillats, que les professions ja no estan tan marcades ni dirigides a homes o a dones, i que la paternitat va més enllà de reivindicar l’ADN i un llinatge.
Hi ha estampes quotidianes que mostren una vida més compartida, menys jerarquitzada i dividida. Ahir, sense anar més lluny, vaig acompanyar la meua filla a un autobús amb destinació a Barcelona i em va sorprendre que el conduïa una dona jove, atlètica, simpàtica, agradable i atractiva. Un dona que somreia a la colla de xiques que viatjaven soles per primera vegada cap a una aventura europea. Potser ella també va estar al seu lloc ara fa uns anys. No m’hauria d’admirar tant que la conductora fos una dona, però estem molt acostumats, encara, a un gremi, el dels conductors d’autobús, regentat per homes que, a més, no sempre somriuen i són amables. I sí, és una professió dura: moltes hores asseguts, pendents de la carretera, fora de casa… Però… ¿quina professió no ho és? Totes les professions exigeixen, amb major o menor mesura, esforços i sacrificis i no per això haurien de deixar de ser amable amb el tracte amb les persones.
Amb tot, cada dia són més a València els autobusos de l’EMT i els taxis conduïts per dones. Si comparem de fa uns anys ençà, les dones exerceixen avui professions que havien estat fins ara estigmatitzades i reservades per als homes. I fa goig. Fa goig quan puges a un taxi i està impecable, fa bona olor, la conductora no t’imposa cap emissora de ràdio, et demana si tens fred o calor, si estàs bé? Fa goig viatjar en un taxi amb una conductora que no s’empipa, que no tira bromera per la boca si algun cotxe li obstaculitza el carril, que no pega accelerades ni amolla improperis… De tot he conegut com a passatgera de taxis.
I també fa goig pujar a un autobús i rebre una salutació i un somriure, si bé molts conductors homes també somriuen. Les coses com són. I sí, els temps estan canviant i les flotes de conductors es renoven amb gent més jove i és obvi que no s’entoma la feina amb la mateixa actitud, energia i predisposició als 30 o als 40 que als 60 i més enllà. Però no seré tan simplista, també hi ha joves esquerps i persones grans afables i agradables. Al capdavall, no és tant qüestió de l’edat ni del sexe, com del tarannà.
Ahir, però fou un dia d’aquests en què et dius: “Mira, certes coses estan canviat”. Després de deixar la meua filla en mans d’una conductora agradable i somrient, vaig anar a prendre un cafè. A la taula del costat hi havia un home atlètic, fort, vestit d’esport, tindria entre 30 i 40 anys. Estava sol, o això em pensava jo, i a la taula tenia un tallat. No llegia ni mirava el telèfon. Semblava abstret amb la mirada mig perduda. A la seua dreta, una taula amb tres dones de la mateixa edat aproximadament, parlaven mentre esmorzaven. Entre totes dues taules hi havia un carret de bebè, d’aquests ben moderns, amb un cuco, la cistella portàtil on posem els nadons acabats de nàixer.
Em vaig quedar mirant les taules per uns segons, demanant-me de qui seria el cotxet. Per un instant vaig pensar que seria d’una de de les dones. No m’encaixava la imatge d’un home vestit per fer esport a la cafeteria de la Universitat de La Nau a mig matí. No és aquest el públic més comú. Tampoc s’hi solen veure nadons.
Vaig girar uns segons el cap per tal de saludar un conegut i quan finalment em vaig aixecar per anar-me’n i vaig mirar de nou a l’altre costat, aquest home que semblava llest per a córrer una Marató, tenia entre els seus braços un bebè d’a penes unes setmanes a qui estava nodrint amb un biberó.
Sí, els temps estan canviant, cada dia més dones ens duen amunt i avall pel món, i cada dia més pares cuiden dels nadons i dels fills menuts mentre les mares, si és que no són dos pares, treballen i tenen una vida social fora de casa com fins fa poc només podien fer els homes. Com cantava Dylan: Come gather ‘round people Whenever you roam And admit that the waters Around you have grown And accept it that soon You’ll be drenched to the bone If your time to you is worth savin’ And you better start swimmin’ Or you’ll sink like a stone For the times they are a-changin’
“Nada amb els temps que corren o acabaràs ofegant-te com una pedra, perquè els temps estan canviant”. I canvien malgrat les mentalitats retrògrades que envaeixen i contaminen la societat a través d’esferes polítiques d’ultradreta que empastifen les xarxes socials, a través del regento i dels influencers més nefastos. Canvien malgrat l’espectacle lamentable d’alguns mitjans de comunicació i a pesar del bombardeig de certa publicitat. A pesar de tot això, alguna cosa ha canviat i no vol tornar enrere. For the times they are a-changin’.
