Tinc el costum d’escriure les columnes els dilluns, com fa vint anys el tenia d’escriure-les els dijous. I recorde que, aquell dijous de març de 2004, la vaig escriure amb la ràdio connectada, perquè la notícia va entrar, com una calamitat, en totes les cases. «És dijous, avui, però, em pesen les tecles del portàtil. No m’ixen les paraules: l’11 de març serà, per molts anys, el dia de l’atemptat de Madrid. No vull renunciar al meu propòsit. Em fa la impressió que renunciar a escriure avui significaria una derrota personal». Els mitjans de comunicació convencionals i les incipients xarxes socials ens acompanyaren pràcticament totes les hores, fins el diumenge. Fins que tinguérem el resultat de les eleccions generals que va guanyar, contra tot pronòstic, José Luis Rodríguez Zapatero.
Aquell atemptat es va convertir en el desenllaç d’una història molt lletja que començà amb la participació de l’estat espanyol en la guerra de l’Iraq. Tothom ho va entendre de seguida: «ja tenim les conseqüències d’una guerra que no volíem i contra la qual tantes vegades ens manifestàrem». Aquest relat no convenia al president del govern i, per això, va intentar canviar-lo. Va voler convèncer el personal que l’atemptat no tenia res a veure amb la participació espanyola en la guerra d’Iraq, que havia sigut ETA. Però, la falsa realitat que van intentar construir no va tindre èxit. Ni tampoc era la primera vegada que s’inventaven un relat alternatiu contra el fet objectiu d’una adversitat. Com a mínim era la segona «bola» ben grossa —crec que ara li diuen «postveritat»— que van voler que ens empassàrem. Recordeu les paraules de José María Aznar: «El règim iraquià té armes de destrucció massiva». Des d’aquells dies, seguim en la batalla de la veritat contra la postveritat, en què importen molt més les creences i les emocions del personal que els fets objectius. Potser, l’11 M suposa l’inici de les fake news i de confrontació a l’estat espanyol.
En un dia tan trist, com el de l’atemptat, apegat a la ràdio, em preguntava per què uns i altres no s’oblidaven d’amollar tantes estupideses. I escrivia: «què queda de les tertúlies, de les bones tertúlies? Aquelles que, amb rigor, els participants intentaven aclarir els indrets obscurs de la realitat, els pesants passatges dels llibres, el plantejament d’algunes pel·lícules, els episodis confusos de la història sent fidels a l’esperit d’aquells savis que les van fer nàixer».
I, mentre seguia escrivint, m’impressionaven les veus dels testimonis perquè no entenien res del que havia passat. No entenien per què i ningú no els ho explicava. Em va destrossar la veu d’un xiquet que deia a sa mare: «Mare, no vages al tren que hi ha gent molt mala que va amb bombes». I vaig pensar que algú ajudaria a aquella gent. Que davant d’aquesta barbàrie els donaria una mica de consol i que, amb molt de seny, els ajudaria a processar la veritat. No m’haguera pensat mai que algun polític i un bon grapat de periodistes intentaren canviar fets objectius per construir un relat a les seues necessitats, als seus interessos, sense tindre en compte els límits de la realitat i la ficció. La realitat sempre supera la ficció, perquè van actuar molt pitjor que el magnat protagonista d’una novel·la que acabe de llegir, Fortuna, d’Hernan Díaz. Hi ha un moment, en la novel·la, que el magnat s’emprenya amb la seua secretària i l’acusa de no entendre en què consisteix el seu treball. El magnat li explica clarament en què consisteix: «El meu treball consisteix a tindre sempre la raó».
