Josep Maria de Sagarra deia que, «en aquest món, hi havia dues coses adorables, tan adorables que fins i tot no semblen d’aquest món: la primera és creure en la vinguda positiva i anual dels Reis d’Orient; la segona és fer el paper misteriós i clandestí de Rei d’Orient». No he fet mai de Rei d’Orient, però hi vaig creure en la seua existència fins que una Teresa qualsevol em va obrir els ulls. En aquell moment, no li ho vaig agrair, perquè, més aviat, em tocà el tendre. Ja ho sabeu:
«Ella ens va dir d’on veníem.
I que els reis de l’Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.»
I això que els meus Reis d’Orient, fins aleshores, havien sigut uns reis de veritat, de carn i ossos. A Fortaleny, el poble on vaig nàixer i on vaig viure fins als nou anys, Gaspar, Melcior i Baltasar no venien volant pels aires amb cap nau espacial ni amb cap trineu i un tir de rens procedent de les neus boreals. Al meu poble no feia fred i venien, com tothom, per la carretera, muntats en unes haques molt paregudes a les que treballaven la terra. Darrere d’ells, els acompanyava un tractor grandíssim carregat amb els regals que les xiquetes i els xiquets els havien demanat en les seues cartes. Com que el poble és petit, els reis passaven casa per casa per donar a cada infant el seu regal. Per això, mai no era necessari deixar darrere la porta cap cabasset ple de palla i de garrofes per al seus senyors rossins —ai, ai, rossins!—, com feien els xiquets d’altres indrets, perquè el rei els hi arribava clandestinament per la nit sense que el pogueren tocar o veure.
Un any de Reis, va quedar per sempre en la memòria de casa i, sobretot, en la meua, ja que vaig ser motiu de conya durant molt de temps. Aquell dia, els Reis, que portaven un ordre rigorós en el seu repartiment, es van botar ma casa. Passaren de llarg i començaren a repartir en les cases de després de la meua. Em vaig quedar astorat i, com no sabia com reaccionar, comencí a plorar. Mon pare, que sempre ho aprofitava tot per a educar-me en la realitat, em va dir que m’havien botat, perquè no em menjava tot el que em posaven en el plat, sobretot, l’all-i-pebre, que, com era encara molt menut, no m’agradava. Aleshores, plorant, vaig dir que, a partir de l’endemà, m’ho menjaria tot. «I l’anguila també», vaig cridar. Immediatament, va vindre el rei Gaspar i em portà el meu regal. I, com tots els anys, vaig ser un xiquet molt feliç.
A casa, com que no anàvem sobrats, ens ensenyaren que no podíem demanar qualsevol cosa en les nostres cartes als Reis d’Orient, que tenien moltes limitacions. I així és com, des de menuts, ens educaren amb el pragmatisme, en demanar les coses possibles. Per això, enguany que serà un any electoral, no demanaré la independència per als nostres països, que seria el meu desig. Em conformaré demanant que continuen els governs de «coalició d’esquerres» a l’altiplà i al nostre País Valencià i que a Catalunya continuen governant els independentistes, encara que siga sense independència. No m’agraden les actituds com la de Cambó —ara està de moda per la monumental biografia que li ha fet l’historiador Borja de Riquer— que s’adherí a l’alçament nacional del general Franco i que ho justificava d’una manera que em sona molt actual: Si guanyaven els franquistes, «la malaptesa dels dominadors farà que els dominats facen pinya». És la famosa estratègia de quant pitjor, millor. La dels que pensen, com Cambó, que la repressió farà unir la població sota la reivindicació nacional. Cambó es justificava dient que sota la República el «sentiment català es debilitava…». No ho sé. Només faig la meua carta als meus Reis d’Orient, que són reis de pobres i, per tant, pragmàtics
