Quan pensem en un pelegrinatge, la primera cosa que ens ve a la ment és l’anada en processó a un temple consagrat al culte. Tots tenim ben present la tradició religiosa que té lloc cada any a la població de les Useres (l’Alcalatén), que es repeteix des del segle XIV l’últim divendres del mes d’abril i que consisteix en una romeria d’uns 25 km entre la població i el santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Però hi ha moltes formes de peregrinar, no solament amb la intenció de pregar per la pluja, la collita o contra la pesta. De les diverses maneres de bambar de l’abominable Mazón i de fer l’orni és d’allò que vull parlar-vos en aquesta ocasió.
El passat 1 de maig, tot coincidint amb el Dia Internacional dels Treballadors, va tindre lloc a Alacant la coneguda com la Peregrina. Es tracta d’una romeria que es fa des de 1489 i que sempre se celebra el segon dijous posterior a Dijous Sant entre la ciutat i el caseriu de la Santa Faç, a escassos 8 km de distància. L’edició d’enguany, en un dia festiu i amb un sol esplendorós, va ser de les multitudinàries, amb vora 350.000 assistents. Però entre aquesta ingent massa de romeus hi va haver una absència ben destacada, la d’un alacantí ben poc il·lustre, el president de la Generalitat Valenciana, que per primera vegada en els últims quinze anys no hi va participar perquè es va buscar, a posta, un viatge als Estats Units per tal de no estar-hi present i evitar així les esbroncades i els xiulits d’una ciutadania que està ben indignada amb ell, i amb motius. En tornar de fer les Amèriques, el susdit va eixir a córrer i es va plantar amb malles i samarreta esportiva en el santuari. Inaugurava així la primera cursa a la Santa Faç. Era diumenge 4 de maig i va dir: Hoy estoy aquí. Hui sí, quan no hi havia ningú, però dijous, en el romiatge oficial, ni estava ni se l’esperava. El pitjor de tot és que amb eixa pinta i tot suorós va entrar al monestir a rezar un poquito. Empestaria la relíquia de la Faç Divina, pobreta!
Viatjar a Nova York i Miami la setmana del congrés del PP europeu a València i de la peregrinació més important per als alacantins demostra que aquest estòlid ha aprés alguna cosa de la seua amiga i companya Ayuso, que és fugir en els moments crítics. És la rata més covarda del País Valencià, com va dir per televisió la dona d’una de les víctimes de la gran desgràcia. L’excusa perfecta era anar-hi a mantindre contactes amb diferents empreses valencianes instaurades allí per tal d’avaluar l’impacte de la política aranzelària del boig de Trump en el nostre teixit productiu. No hi havia altra data, havia de ser eixos dies, així matava tres pardals d’un tir: evitava fer-se la foto en la cloenda del conclave dretà a la Ciutat de les Arts i les Ciències, que l’escridassaren a sa casa en una de les cites clau a la comarca de l’Alacantí i, per últim, la màxima autoritat autonòmica feia també fugina, en aquest cas per primera vegada en democràcia, de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Quina carambola!
Estic convençut que després de més de sis mesos d’assetjament social merescut per la seua manifesta ineptitud, aquest titella esperava com l’aigua de maig aquest viatge de fugida a Nord-amèrica per tal de tindre un poc de pau i descans després de mig any d’insult rere insult. Però, evocant l’exitosa pel·lícula espanyola No habrá paz para los malvados (2011), allò que de segur no s’esperava era el rètol que Compromís va projectar en una pantalla lluminosa gegant a Times Square: «Tenim 228 raons perquè no tornes». El propòsit era recordar-li la seua nefasta gestió el dia de la mortífera riuada. La mala sort és que no s’ha quedat allí per sempre amb el seu guru espiritual i el tenim de tornada al País Valencià. Si tan preocupat està per com els aranzels afecten les nostres empreses, que no pacte els comptes de la Generalitat del 2025 amb un partit, Vox, que està encantat amb aquestes noves taxes. Dic jo.
Espere i desitge que prospere la irònica proposta dels pressupostos participatius de l’Ajuntament de València de crear una estàtua de Mazón per tal de no oblidar l’actuació d’aquest tararot el 29 d’octubre del 2024, i també els dies, les setmanes i els mesos posteriors. La peregrinació a la Santa Faç es quedarà en un simple passeig sense poder de convocatòria al costat de la romeria de gent que vaticine que anirà a vore aquest monument a la desvergonya. La sorneguera iniciativa respon a la necessitat que el Cap i Casal immortalitze aquesta persona perquè no caiga en l’oblit ni l’abandonament del seu lloc de treball ni la caterva de mentides que han eixit de la seua boca i que ens han ofés a tots, especialment a les víctimes. La ubicació pensada és la Ciutat Vella, prop del Palau de la Generalitat, però també la podrien col·locar en la porta d’El Ventorro i que la inscripció en aquest cas fora «Al millor comensal».
No va acudir físicament a la seua ciutat natal en un dels dies grans, però unes setmanes abans sí que va fer que des de la Generalitat Valenciana peregrinaren 1,5 milions d’euros a la Cambra de Comerç, Indústria, Serveis i Navegació d’Alacant, de la qual va ser el director gerent deu anys i on sap que haurà de tornar prompte perquè li queden dos telediaris com a cap del Consell. Està preparant el terreny. Podria haver transferit eixos diners a un altre lloc, però en eixe cas no serien per als amiguets que s’ompliran les butxaques a mans plenes i que l’han d’acollir quan aviat es quede en l’atur. Mentrestant, Vox acaba de pactar amb el PP altra retallada de 829.000 euros a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que la deixarà sense la meitat del pressupost. Fan el que volen amb l’erari públic. És indignant!
Està comprovat que aquest miserable ja no acudeix a cap acte públic i multitudinari perquè és vociferat allà per on va. Ara ha sigut la Santa Faç d’Alacant i els Moros i Cristians d’Alcoi, però al març van ser les Falles de València (només hi va aparéixer la nit de la cremada quasi d’incògnit i amagat entre l’alcaldessa i la fallera major) i la romeria de les Canyes de Castelló. No pot ni eixir a la porta de sa casa, però continua agarrat a la poltrona com una caparra i no la solta pels diners. La pela és la pela, que diria un català. Aquesta és la catadura moral d’aquesta sangonera, que s’inventa eixides absurdes perquè no pot estar al costat d’un poble, el seu, el que teòricament representa i que l’increpa per la seua falta de responsabilitat. Els pelegrinatges de Mazón són el resultat de la seua mala consciència i la seua indignitat. De què em sona a mi la frase si tú no tienes lo que hay que tener? Ha demostrat que, en el seu cas, no donen ni per a jugar al gua.
