Hi ha morts que parlen. Encara que algú s’enteste a tapar-los amb terra o silenci, hi ha morts que tornen una vegada i una altra a recordar-nos el que som i, sobretot, el que podríem tornar a ser si abaixem la guàrdia. Joan Peset i Aleixandre és un d’aquests morts. Joan Peset i Aleixandre. Un home bo, afusellat pels seus ideals pacífics, de Joan Puchalt i Sanchis, publicat dins la col·lecció Bocins de la Diputació de València, és més que una biografia: és un crit contra l’oblit. Un retrat d’un metge, catedràtic, rector de la Universitat, diputat republicà i humanista que creia, com tants altres homes bons, que la cultura i l’educació són la millor vacuna contra la barbàrie. Però la barbàrie va guanyar.
El 24 de maig de 1941, després d’un judici falsejat, Peset fou afusellat al cementeri de Paterna. No per allò que havia fet, sinó per allò que representava: la raó, la paraula, el diàleg en un temps de trinxeres. Llegir avui aquest llibre és com obrir una finestra a un passat que no acaba de passar. I no passa perquè el mateix vent brut torna a bufar.
Hi ha un fil que uneix aquell matí gris de 1941 amb algunes notícies d’ara mateix. Els joves apallissats per ser negres en un carrer qualsevol. Les consignes ultres que s’escolten cada vegada amb més normalitat en certs parlaments i certs bars. Els polítics que, amb veu suau i americana planxada, diuen que cal “tancar ferides” mentre ignoren que les cunetes continuen plenes d’ossos. És el mateix fil, el mateix perill. Potser amb altres vestits, però amb la mateixa ànima. El franquisme —que no s’ha derrotat mai— no va matar Peset per un error judicial, ni per un moment de bogeria col·lectiva. El van matar perquè sabien que era un símbol. I els símbols fan por als que només saben manar des de la força. En temps de crisi, sempre torna la temptació d’esborrar el record. La desmemòria és còmoda. Qui vol pensar en afusellats, en camps de concentració, en exilis? Però el passat no és un museu. És un mirall.
Mirar Peset és mirar-nos. Per això cal llegir llibres com Joan Peset i Aleixandre. Un home bo, afusellat pels seus ideals pacífics. Perquè quan oblidem els nostres morts, quan convertim la història en una pàgina polsegosa, les portes s’obrin de nou al feixisme. Comença per una mirada de menyspreu al diferent. Continua per una agressió en un carreró fosc. I acaba, si no vigilem, en un nou cementeri de Paterna. El problema no és només la ignorància, sinó la indiferència. Oblidar no és només un acte passiu. És, a vegades, un crim per omissió. Potser algú dirà que exagerem. Que ja no som al 1939, que allò va quedar enrere. Però basta eixir al carrer, mirar les xarxes, escoltar certes ràdios, per entendre que la bèstia només dorm. No està morta. Només descansa. I el seu aliment preferit és l’oblit. La memòria històrica no és un luxe per a acadèmics. És un mecanisme de defensa. Una alarma contra la repetició. Peset va morir perquè creia que la cultura podia ser un escut. I encara avui, enmig de tant de soroll, la seua vida és un far. Un avís per a navegants que no volen enfonsar-se en el mateix naufragi. Llegir Joan Peset i Aleixandre. Un home bo, afusellat pels seus ideals pacífics no és un homenatge als morts, sinó un compromís amb els vius. Perquè el perill no està només en qui pega o crida. El perill és deixar de recordar per què va passar allò que va passar. I, sobretot, pensar que ja no pot tornar a passar.
