He llegit les tres obres que han quedat finalistes en el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’any 2024. Les obres seleccionades són Cavall, atleta, ocell, de Manuel Baixauli; La conformista, d’Alba Dedeu; i Mammalia, d’Elisenda Solsona. En assabentar-me de quins eren els llibres finalistes, el primer que em va vindre al cap és que no m’agradaria trobar-me en la pell dels membres del jurat, perquè cada obra aporta una visió única i valuosa. Malgrat les seues diferències, totes tres comparteixen una característica en comú: un estil senzill, natural i gens rebuscat, d’aquells que fan que llegir siga un plaer.
La primera, de les tres novel·les, que vaig llegir va ser Cavall, atleta, ocell, de Manuel Baixauli. A través d’un tema tan actual com la complexitat de les relacions entre pare i fill, especialment en el context de l’addicció del fill a les drogues, Baixauli ens retorna, de nou, al seu singular Macondo. Un món que sempre atrau l’escriptor, perquè ell tampoc no el vol, o no el pot, abandonar. Els seus personatges singulars, les seues obsessions i els seus invents s’entrellacen en una narrativa rica i profunda que té unes intencions molt clares: «Fes que aparega allò que sense tu no es veuria», com va deixar dit Bresson.
Després, La conformista, d’Alba Dedeu, em va sorprendre gratament. Encara que les paraules no poden transmetre les olors, durant tota la lectura em va acompanyar l’inesperada atmosfera de pollastre rostit. Recorde com comença: «L’olor del pollastre se’m ficava a la pell, als cabells i a la roba, i tenia la sensació que no s’acabava de marxar mai…». Aquesta obra se submergeix en la quotidianitat, el tedi i les decisions que prenem al llarg de la vida. Dedeu captura magistralment el clima angoixant que envolta la protagonista, atrapada en una rutina asfixiant. A través d’un estil lleuger i àgil, ens revela somnis no completats, sentiments densos, i transforma la vida d’una persona normal i corrent en literatura que commou.
Finalment, Mammalia, d’Elisenda Solsona, la vaig començar sense cap referència prèvia, només per curiositat. En les primeres pàgines ja vaig llegir frases impactants que em pillaren desprevingut, com ara: «Les glàndules mamàries li bateguen plenes de llet infectada. L’abscés beix esgarrapa l’interior dels mugrons ennegrits». A mesura que avançava en la lectura, em trobava immers en una distopia inquietant que em feia preguntar, de nou, per què els novel·listes tendeixen a pintar sempre futurs apocalíptics, amb una espècie humana marcada per la perversitat. En el món de Mammalia, quedar-se embarassada és una activitat perillosa i estrictament prohibida de manera natural. Les candidates a ser fecundades per produir embrions sans han de superar una sèrie de proves en clíniques «civilitzades»… No vull desvetlar més detalls sobre els volcans i les pluges fosques, perquè encara hi ha molt per descobrir.
En definitiva, aquestes tres novel·les tan diverses presenten als membres del jurat un repte monumental a l’hora de fer la seua elecció. No m’atreviria a fer cap aposta sobre qui mereix el premi o qui el guanyarà. No tardareu molt a saber quina tria el jurat.
