Diu Josep Pla que a Josep M. Cruzet li devem haver tret els llibres de les catacumbes. Potser sí. Fins aleshores, a les llibreries, els llibres vivien com presoners: amagats en prestatgeries estretes, mostrant només el llom, com si els fera vergonya ensenyar la cara. Entraves, demanaves un títol i el llibreter desapareixia entre passadissos, com un monjo que custodia secrets. No hi havia contacte directe entre lector i llibre, com si mirar-los o fullejar-los fóra un acte indecorós, una mena de profanació silenciosa. Cruzet va trencar aquella muralla. Va col·locar taules al centre de la llibreria i hi va posar els llibres de cara, mostrant la coberta, la mirada, l’ànima. Sembla una nimietat, però era una revolució. Els llibres deixaven de ser objectes ocults per convertir-se en invitacions: mirar-los, tocar-los, olorar-los. Aquell gest tan simple contenia una filosofia: la confiança en el lector. Mostrar-los de cara era dir-li: “Ací tens el món, agafa’l tu. No necessites ningú que t’explique què has de llegir.” I, de sobte, la llibreria es convertia en una plaça pública: un espai de trobada, de converses possibles, de descobriments inesperats.
Ara, en canvi, ens hem tornat a tancar en les catacumbes, però digitals. A Amazon o a qualsevol botiga en línia, ja no hi ha llibres: hi ha imatges de llibres. Miniatures llises, sense olor, sense pes, sense aquella vibració mínima que té el paper quan el passes amb el dit. Ens hem acostumat a comprar sense veure, a llegir sense llegir, a acumular volums que arriben dins d’una caixa, com si foren electrodomèstics culturals. Els llibres ja no s’escullen: s’algoritmen. I l’algoritme, que no té pell ni memòria, decideix per nosaltres què ens hauria d’interessar. I, tanmateix, el llibre continua sent un objecte físic, obstinat, de tacte i de presència. El plaer de passar les pàgines, de trobar una taca de cafè o un pèl del gat entre capítols, és insubstituïble. Cap pantalla no pot imitar això. Un llibre recorda on l’has deixat, guarda la pressió dels teus dits, conserva la llum del lloc on el vas llegir. Els llibres no haurien de ser descàrregues ni recomanacions automàtiques: haurien de ser trobades, accidents, enamoraments. Una mica com la vida, que només val la pena quan no està del tot planificada.
Potser per això, cada vegada que entre en una llibreria menuda —d’aquelles on encara pots perdre’t— em ve un calfred de gratitud. A Sueca, per sort, encara tenim un llibreter com Remo, que estima els llibres com qui estima els fills. Coneix cada volum, sap en quin prestatge respira cadascun i et recomana lectures no per moda, sinó per intuïció, com qui et vol presentar un amic. Les seues taules són una festa d’arestes, de cobertes, de mirades. Una llibreria viva, de cara, com les de Cruzet. Un lloc on encara pots sentir que el món no és només un catàleg infinit, sinó un espai finit i humà, ple de sorpreses. I pense aleshores que encara hi ha esperança. Que mentre hi haja llibreters que obrin llibres i lectors que els vulguen tocar, el món no s’haurà rendit del tot a la pantalla. Perquè els llibres, com les persones, només valen la pena quan s’atreveixen a mostrar la cara. I perquè, al capdavall, llegir continua sent un acte de confiança: en un altre, en un mateix i en la possibilitat que una pàgina et canvie una mica la vida.
