Hui he vist això en un acudit a Twitter (potser algun dia m’acostume a dir-li X). Los extremeños se tocan és una comèdia desficaciada de Pedro Muñoz Seca i Pedro Pérez Fernández dels anys 20, una comèdia d’astracà, que en deien, el surrealisme del teatre popular, avançat d’alguna manera al teatre de l’absurd a base en el seu cas de comicitat gratuïta.
L’acudit comentava les eleccions d’Extremadura, clar, on el PSOE s’ha pegat aproximadament la castanya esperada, la primera de moltes, pel que sembla. Ha baixat deu diputats. En el fons en conjunt s’han quedat com estaven, encara que Vox puja més que el PP, i Izquierda Unida o com es diga la marca Sumar per allà, puja menys que baixa el PSOE, és a dir, que el conjunt és més de dretes que ahir i potser menys que demà. Eixe és un resum ràpid.
M’han fet gràcia els tuits que li ha dedicat al llarg del dia l’ínclit Alberto Ibáñez a aquelles eleccions, mostrant el seu suport entusiasta a la candidata equivalent a Sumar al matí i fent anàlisis exercint de politòleg sense grau a la nit. Els missatges d’alé estan molt bé, “fighting”, que he aprés que diuen els coreans en eixes situacions, però també resulten molt significatius. El missatge del diputat valencià de Sumar (i a estones portaveu d’Iniciativa-Compromís) són absolutament irrellevants per a les eleccions extremenyes, i per descomptat també per als seus electors valencians, així que només poden llegir-se en clau del tuit que toca per a fer check en les tasques pendents del bon diputat de Sumar. Ja ho hauran vist Yolanda, Urtasun, el d’Izquierda Unida, i també Belarra, per si de cas, bon xic. Demà més.
També deia en el tuit no sé quina cosa d’extremenys valencians. No m’ha quedat clar si són extremenys que voten allà però viuen ací, o són extremenys que viuen ací i voten ací. Tampoc si són extremenys de naixement o valencians fills d’extremenys. En qualsevol cas no ho he vist clar això. Ni clar ni oportú. Això de dividir els valencians i valencianes per llocs de procedència ja ho vaig veure fa molts anys a Paterna i encara que es faça amb bones intencions (cosa que en el cas dels portaveus actuals d’Iniciativa sempre està envoltada d’un cert misteri) sempre acaba per eixir malament. Eixes classificacions genealògiques són el contrari de la vertebració, es facen amb un gir ultradretà, com està passant a Catalunya, o es faça en clau espanyola i desvalencianitzadora.
El fet de l’anàlisi electoral tampoc he de criticar-lo massa, donat que jo estic fent ara el mateix. Eixos resultats arriben pocs dies després de la mort de Robe Iniesta. No sé si serà profètic, però immediatament després dels exercicis de contorsionisme de polítics i polítiques de tots els colors per arrimar l’extremoduro a la seua sardina fins al punt de convertir-lo en un vertader significant buit, la dreta ha guanyat les eleccions, amb la dreta extrema i dura prenent posicions. Ara citaria un vers d’Iniesta, però la veritat és que mai he sigut jo massa de les seues cançons, així que em falta agilitat intertextual en aquest cas. Agrairia la inserció ací d’un vers adient per part d’algun fan a ser possible encara d’esquerres, i si és anarquista que no siga de la facció esteta, que me’ls conec i ja sé com acaben.
El diputat de Sumar abans esmentat en la seua anàlisi li diu no sé quina cosa al PSOE, que faça alguna cosa, trobe. Que isca de la negació o alguna demanda lírica així. Està curiós això de demanar al PSOE que faça coses. És el menys que pot fer una crossa, dic jo. Excepte que siga crossa a canvi de res, crossa incondicional. Cal que neixen crosses del PSOE a cada instant, fins que deixen de nàixer, clar, i es marcisquen les que hi havia.
Es poden fer complicadíssimes anàlisis. Estic esperant la d’Amadeu Mezquita, que supose que continua esmolant sil·logismes per concloure que l’estratègia definitiva és aliar-se amb els tres forasters de Madrid de torn. Però personalment crec que acabem abans si concloem que el PSOE s’està afonant perquè es pot pesoitzar alguns tot el temps i tots alguna vegada, però no es pot pesoitzar tots tot el temps, i queda ben clar que a final de mes no s’arriba i que la compra de pisos està reservada a fons d’inversió, a expats d’eixos i als que ja tenen molts, i que l’economia espanyola es basa en el fet que la gent que no té pis li pague la major part del seu sou als que en tenen un fum, això per posar un exemple sensible de camp, en el qual no es nota que el PSOE siga d’esquerres, perquè a veure si resultarà que no és d’esquerres. Per altra banda, l’esquerra del PSOE està demanant-li al PSOE que faça coses mentre li fa de crossa incondicional. Al País Valencià a més ens passa que els diputats i diputades valencianes esdevenen ministres del govern central, lloctinents expertes en cabotades, o es converteixen en diputats de Sumar, i els trens de rodalia continuen sent una merda, per a dir-ho mal i prompte, el port amenaça destruir l’Albufera, i el finançament continua amb la seua estructura colonial mentre María Jesús Montero ho explica amb gràcia i salero.
I el que passa, ací i allà, és que la gent d’esquerres es farta i es queda a sa casa. I altra gent s’emprenya molt i com no sap per on li pega l’aire acaba votant a gent que posa cara d’enfadat, que li l’acabaran tramant, és clar, però entre que si sí i que si no, acabaran governant a l’Estat (ací ja governen) i a veure com els traus. I tal dia farà un any, i vinguen menús en reservats mentre la gent s’ofega, i vinguen fucking money men, que cantava una que ara diuen que s’ha fet monja, a partir el bacallà i repartir-se mil, dos mil, tres, mils, quatre mil, mig milió de peles. Encara que això últim tampoc serà una novetat del tot, amb Santos Cerdán i el nostre Àbalos com a referents de continuïtat, que el PSOE fer, sí que fa coses. Gràcies a la crossa, que me ha dado tanto.
Doncs això, que els extremenys es toquen, en concret els abstencionistes i els enfadats fatxapobres, però pretendre que siga el PSOE qui solucione això fa riure per no plorar, com deia sovint una mestra que vaig tindre, especialment quan ha quedat claret que el PSOE compta amb el suport incondicional de les forces a la seua esquerra. És un acudit d’astracanada. I al remat, quan el PSOE haja esgotat la seua capacitat de pesoització no hi haurà res a la seua esquerra, i potser tampoc en les sofrides províncies aquestes al llevant de Madrid, el nostre País Valencià somiat i estimat, on potser hi haurà un dia que no podrem més i, aleshores, en efecte, no podrem res.
