En llegir el llibre de Vicent Borràs, Els dies gats, m’he quedat profundament esbalaït. Com pot una persona escriure un dietari sobre la seua experiència amb una malaltia que li pot costar la vida? Afortunadament, Vicent va superar la malaltia i la va transformar en literatura, regalant-nos un magnífic llibre. «Quantes hores he passat darrerament a les sales d’espera de metges, hospitals, clíniques…? Impossible fer-ne un càlcul», escriu, reflectint l’angoixa i la incertesa d’aquells moments. En el seu llibre parla dels dies gats, que defineix amb precisió: «Quins són els dies gats? Són aquells que durant dos anys marquen una vida, dies que fan giragonses, que ara avancen i després reculen. Dies que badallen desficiosos i salten àgils pels mobles. Dies de caure i alçar-se, de resistir l’embat imprevisible de viure».
Aquesta definició em ve com l’anell al dit per descriure com sent les escomeses que pateix la nostra llengua i per la determinació dels valencianoparlants a salvar-la, a resistir-nos a totes les amenaces, com la d’ara, com la que representa la Llei de «llibertat educativa» del Conseller Rovira. Malgrat el càncer que pateix la llengua, ens alcem sempre, persistint davant de tots els assalts incessants. Ara, mentre la ciutadania vota la llengua vehicular d’aprenentatge, vivim cada moment amb la tensió de qui espera la vespra d’una operació. Ens trobem amb l’amenaça d’un conseller com José Antonio Rovira, que sembla estar sempre al marge de la realitat sense aportar solucions, sempre eixint-se’n de mare. No en tenim prou amb un president com Mazón, que s’agafa desesperadament al poder després de la seua desastrosa gestió. La cruesa de la realitat es fa evident quan, a sobre de tanta destrossa i tantes vides perdudes durant la DANA, ens trobem davant un conflicte innecessari dins la comunitat educativa. Un enfrontament fictici, creat per polítics de dreta que sempre s’han negat a complir l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià pel que fa a la promoció de la llengua pròpia de la terra. Rovira ha desencadenat aquest conflicte amb la convicció que la llengua més feble, que és la nostra n’eixirà perdent. Els seus actes ens tornen a remetre a la frase llatina «nihil novum sub sole»; no hi ha res de nou sota el sol, ja que des dels temps de la transició, han utilitzat la llengua com a eina de confrontació, pensant que això els proporcionarà més vots. I encara hi ha algun amic que, amb molt bona voluntat, em parla de la «valentia» de Vicent Mompó, el president de la Diputació, que diuen que vol marcar, ara, perfil valencianista. Mompó afirma que votarà a favor del valencià, garantint així l’aprenentatge de les dues llengües. Amb això, pronuncia una veritat irrefutable: només l’ensenyament en valencià assegura l’aprenentatge de les dues llengües, ja que el castellà se sap, mentre que el valencià s’aprèn. Siga quina siga la llengua vehicular, el castellà se sap perquè està ben present en tots els àmbits formals. El valencià no i, a més, ara se’l vol traure fora dels poquets usos formals que ha aconseguit. Mireu si és així que el «valencianista» de Vicent Mompó ho diu ben claret. I ací està la «trampa» de la seua «valentia». Ha dit alguna cosa així com que «cal que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua prioritze el valencià de poble». I la pregunta és molt evident: per què no critica la Real Acadèmia de la Lengua Española perquè no prioritza el castellà de poble? Per què no els diu que escriguen: «Estudiar español es muy güeno?». No em queden moltes esperances de superar aquest càncer que patim. Però, com les arrels que es mantenen fermes sota la terra, seguirem emprenyant fins que morim.
