El passat 30 de setembre, el president del Consell, Carlos Mazón (Malson per als amics), va publicar un missatge en la xarxa social X, òbviament només en castellà, que anunciava el començament de les rebaixes de tardor en el repartiment, sense solta ni volta, de certificats de valencià a l’alumnat de secundària i batxillerat des del curs 2008/2009 ençà. I hi afegia, ben vanagloriat: «por justicia, por mérito y, sobre todo, por convivencia y reconocimiento de una lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo». En llegir el tuit, la sang em va bullir, em va generar una ràbia incommensurable i vaig enfurir. Han passat els dies i continue exactament igual d’irritat tant per la revalidació de títols a tort i a dret com per la consideració de la llengua històrica com a imposada per part d’aquest furtamantes d’Alacant, que em fa la sensació que té la fel amarga però que no sembla que li haja causat cap trastorn greu la suposada coerció lingüística, ja que no és capaç de soltar-ne ni una en l’oficial i pròpia de l’autonomia que comanda.
Quant a la convalidació automàtica del nivell B2 en acabar el batxillerat i del C1 si és superat amb una mitjana de 7 punts o més, el company Vicent Brotons va explicar clar i ras en un article publicat en aquest mateix diari fa poc més d’un mes que el 7 que val un C1 és una autèntica i vertadera estafa lingüística, i així ho crec jo i tot el professorat que avalua en la JQCV, les EOI i la CIEACOVA. No en tenim cap dubte. La raó és molt senzilla: la competència oral no és qualificada ni en el batxillerat ni en les proves d’accés a la universitat com sí que es fa en les diferents proves oficials, i a més a més tots sabem que la immensa majoria de l’alumnat que acaba l’institut no té el nivell que a partir d’ara se li certificarà. El sindicat majoritari en l’ensenyament, l’STEPV, considera que aquesta iniciativa, en comptes de contribuir a l’ús social de la llengua, en repercuteix negativament en el prestigi social, i Escola Valenciana iniciarà en breu els tràmits per intentar paralitzar de manera cautelar aquesta mesura tan desproporcionada i desconcertant.
Innegablement, obsequiar 337.783 persones, en alguns casos setze anys després d’haver acabat 2n de batxillerat, amb un diploma quan elles mateixes són les primeres a saber, de totes totes, que no tenen eixe nivell que ara se’ls reconeix no és promoure el valencià, ans al contrari, és un intent de desacreditar-lo i un pas més per part del Govern valencià de fer desaparéixer la nostra llengua. La maniobra és, manifestament, afonar-la. Però, sobretot, volen carregar-se el requisit lingüístic pel qual vam lluitar tant, perquè si ara el jovent obté el B2 o el C1 debades, sense esforç, com quan et tocava un apartament a Torrevella en el famós concurs Un, dos tres, responda otra vez de TVE en els anys setanta i huitanta, o les gratificacions sorpresa en els sobres de café d’una coneguda marca o l’enginyós i recent mem viral de la tapa del iogurt, ja no tindrà sentit exigir en les oposicions i en els concursos, per exemple, un determinat nivell de valencià. Com deia Ortega y Gasset, l’esforç inútil condueix a la melancolia. Jo m’atreviria a dir que les persones beneficiades d’aquest deliri estan venent l’ànima al diable. Això sí, l’objectiu dels benefactors és desprestigiar els certificats, que a partir d’ara perdran tota la validesa que tenien. Tot l’intens treball dels últims temps, tristament, se’n va en orris.
Com que el compromís polític va ser que sense burocràcia, ni taxes i en un termini màxim de 48 hores l’estudiantat podria descarregar-se el títol de reconeixement de valencià, els primers pergamins han començat a arribar ja als sol·licitants. El primer dia, en només tres hores, quatre mil persones van fer el tràmit a través del formulari habilitat per a demanar l’homologació. M’estranya que el servidor de Conselleria no caiguera amb semblant allau d’instàncies i sí que ho fa, any rere any, quan s’obri el termini per a inscriure’s en les proves de l’EOI o de la JQCV. El cas és que el correu electrònic amb l’enllaç per a la descàrrega del certificat, aquesta vegada sí que en bilingüe (com diu una internauta, jo crec que emulant un poc Mariano Rajoy, «Mazón t’envia una carta en valencià i en castellà per donar-te el C1 de valencià per si tenint el C1 en valencià no entens la carta en valencià»), està acompanyat d’una felicitació del mateix prohom, amb autògraf inclòs, «per l’esforç realitzat durant els estudis cursats» i en què també anima la persona beneficiària a continuar formant-se i perfeccionant la competència en l’idioma d’Ausiàs March. Evidentment, a continuació voldrà donar-los el nivell C2, el doctorat en Lingüística, la càtedra en una Filologia Valenciana treta de la mànega i l’honoris causa per qualsevol de les nombroses universitats privades religioses que tenim a casa nostra.
Com que sempre critique els mateixos, segons em va dir un dia un conegut, recordaré ara que aquesta idea macabra d’estendre títols urbi et orbi la van plantejar els anteriors mandataris que dirigien la Conselleria d’Educació i que eren de Compromís, primer, i del PSOE, després. Això sí, la proposició no era tan perversa i demencial perquè no es retrotreia tants anys com ara, sinó que ho feia a l’entrada en vigor del programa experimental. Mazón, Rovira i els capitostos actuals han anat un pas més enllà i han ampliat la tómbola al curs 2008/2009. En qualsevol cas, si els uns i els altres són partidaris d’ofrenar el C1 de valencià que tant costa d’aprovar pel simple fet d’acabar una etapa escolar vol dir que tenim un problema de país ben gran, atés que el sistema educatiu no garanteix que l’alumnat obtinga eixe nivell de llengua que ara, de manera automàtica, sí que tindrà reconegut. Hi insistisc de nou: quina és la competència lingüística en valencià, oral i escrita, dels xavals que acaben el batxillerat? Per descomptat que no la del C1, i en moltíssims casos, en algunes zones del territori, tampoc la del B2. I sé de què parle perquè m’hi dedique des que fa més de vint-i-quatre anys vaig acabar, mal que li pese l’adjectiu, Filologia Catalana, títol que, per cert, ara no serveix per a ocupar places de difícil cobertura en l’especialitat de Valencià. Ah, és clar, sabem català, no valencià.
Voldria, però, detenir-me i esplaiar-me a gust en la frase inicial que tant em va enfurismar, ja que afirmar una cosa així, a banda de ser una canallada, és indigne del càrrec que representa aquest senyor, que menteix sabent que és fals tot allò que diu. Vegem-ho.
- a) «Por justicia». És just que regalen universalment els títols de valencià? Per què no donen també el C1 d’anglés en acabar la high school? Si el que volen és abaratir l’ensenyament, que contacten amb Cambridge Assessment English, o amb les mateixes EOI, a veure què n’opinen. ¿Quin greuge comparatiu és eixe d’oferir el sant Grial del valencià i no el corresponent paperet d’anglés o de francés si han rebut les mateixes hores d’ensenyament en totes les llengües?
- b) «Por mérito». Quin mèrit? En tot cas, voldrà dir el de la gent que s’ha presentat a l’examen oficial i l’ha aprovat, i també el d’aquells que, malgrat l’esforç, no l’han superat, però en cap cas el d’uns adolescents, i no tant, que reben ara aquest obsequi enveritat per art de màgia.
- c) «Por convivencia». Caldrà que explique què vol dir amb això, perquè jo no ho entenc. Tan sols tinc clar que les dues llengües duen segles convivint sota el conegut conflicte sociolingüístic que comporta que la llengua majoritària, el castellà, prevalga en tots els àmbits d’ús social sobre la nostra llengua minoritzada.
- d) «Por reconocimiento de una lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo». Xe, de veritat que no sabia que som un poble tan fort que hem aconseguit imposar el valencià davant el castellà, me n’assabente ara (mode ironia on). Però quin disbarat és eixe? Ha perdut l’oremus aquest home? Quin borinot. És lamentable i patètic. Institucionalment, el president de la Generalitat Valenciana, amb l’Estatut d’Autonomia a la mà, no pot dir semblant barbaritat, encara que tots sabem que ho pensa. Ell ha de vetlar per la llengua pròpia del País Valencià, terme popular que li eriça els cabells, malgrat que apareix en el preàmbul de l’Estatut però que sembla no haver-lo ni llegit, i que recentment va recriminar a un periodista català que no el fera servir per il·legal, la qual cosa és una formidable demostració de desconeixement de la nostra història i del nostre marc normatiu. Perquè, quin és el seu paper com a representant màxim d’una autonomia oficialment bilingüe? No m’imagine Alfonso Rueda considerant el gallec una imposició a Galícia, ni el lehendakari Imanol Pradales fent el mateix amb l’èuscar al País Basc, ni molt menys Salvador Illa catalogant el català com a obligatori a Catalunya.
Vet ací el menyspreu a la llengua, la cultura i la identitat del poble que, precisament, ell mateix governa. Sincerament, és tan vergonyós i ridícul com penós. La llengua és, en el nostre cas, una institució, i sens dubte és la nostra principal senya d’identitat. Bandejar-la com va fer el passat dissabte en els concerts Som de la terreta amb motiu dels actes del 9 d’Octubre al recinte del port d’Alacant, on pràcticament totes les actuacions van ser en castellà excepte la de Colomet, és tan sols una mostra més que a ells, el valencià, els la rebufa. Però després el president Mazón, el menys valencià de tots els valencians, un alacantí castellanoparlant que s’ha passat tota la vida malparlant del Cap i Casal, s’erigeix en el gran defensor de les tradicions i participa en l’última Tomatina de Bunyol com un més. Folklore pur i dur.
En la meua prova d’aptitud per a l’accés a la universitat de juny del 1996 vaig traure un 10 en l’examen d’Història de l’Art. Seguint el paral·lelisme irònic de l’influenciador i creador de continguts viler Cabrafotuda, això m’habilita com a guia turístic, veritat? El 8,75 en Història em permet ser el director del Museu de Belles Arts de València? No ho sé, però sí que m’autoritza a fer-li un apunt històric al, per a mi, Molt No Honorable. Els únics que imposaren una llengua van ser Felip V en el segle XVIII (i tots els seus successors en els més de tres segles de dinastia) i el Generalísimo Franco en el XX, però la seua, el castellà, sobre el valencià. El primer borbó a través dels Decrets de Nova Planta i l’abolició dels Furs l’any 1707 por derecho de conquista, i el carnisser de Ferrol mitjançant tota una sèrie de mecanismes de repressió del valencià que l’exclogueren de l’esfera pública i administrativa i el reduí a l’ús familiar i veïnal. O siga que les paraules de Mazón són, a més d’una animalada impròpia del cap del Consell, una manipulació, una tergiversació i un esbiaixament tendenciós de l’objectivitat. El món està ben girat, que diria el gran Joan Manuel Serrat. Tan voltat com el quadre del monarca que ha passat a la història d’Espanya com l’Animós (o el Socarrat per a nosaltres) i que es troba en el Museu de Belles Arts-Casa de l’Ensenyança de Xàtiva. Per què creu el senyor Mazón que està cap per avall? No s’ho ha plantejat mai?
En resum, tenim en la presidència de la Generalitat un destrellatat que és capaç de dir que el valencià s’ha imposat durant massa temps. Imposar, del llatí vulgar impausare, substitutiu del clàssic IMPONĚRE, amb el mateix significat, «fer prevaldre, arribar a dominar, fer valdre la seua autoritat o el seu poder». Desmuntar els seus arguments és ben fàcil: la imposició del valencià ni existeix ni ha existit mai perquè la realitat és justament la contrària. Estem davant d’una mentida, una enganyifa, propaganda falsa, una provocació aberrant d’una persona que encara no ha dit ni una paraula en la llengua pròpia i històrica de la regió que administra des que arribà al palau de Benicarló fa més d’un any i per a qui el valencià és la llengua en què canta A la llum de les Fogueres o La manta al coll i el cabasset / mo n’anirem al Postiguet. Indubtablement, un cas únic al món de cinisme, ignorància i destarotament. El darrer destarifo, i no serà l’últim, del nostre maleït president.
