Ha estat el centre del debat polític tota la setmana. I era una mentida. No és que a aquestes alçades sorprenga que els mitjans «seriosos i professionals» que sempre ens estan alertant dels perills de les fake news d’internet –ja recordaran allò de «sense periodisme no hi ha democràcia»- ens intenten colar una notícia falsa. Però és que açò d’aquesta setmana ha estat gros. Fins i tot pels seus estàndards de mentides habituals.
I és que Levante i Las Provincias s’han passat tota la setmana amb la portada ocupada amb la història que ERC i Junts estaven condicionant la investidura de Sánchez a la no ampliació del port de València. No l’amnistia, ni el referèndum, ni tan sols un pacte fiscal o que el Rodalia a Catalunya funciona, no. La gran condició de Junts i ERC per fer Sánchez president del Govern espanyol era no ampliar el port de València! S’haurien pogut evitar la mani de Madrid de l’altre dia si al final l’amnistia no importa. De fet, és tan poqueta cosa que ben bé Feijóo podria doblar l’aposta: «si m’investiu a mi, no soles no ampliaré el port de València sinó que el faré més xicotet». I xim-pum, assumpte tancat. Perquè fins i tot els peperos locals saben –en el fons del seu cor- que si el preu per la Moncloa l’han de pagar els valencians, a Feijóo i a qui siga li falta temps per a signar.
Com deia aquell referent del periodisme: «Es muy burdo, pero vamos con ello». Perquè aquesta historieta no hi ha qui se la puga creure i el seu desmentiment posterior –que per cert no ha arribat a cap portada- era totalment innecessari. Increïble, és clar, excepte per a les redaccions dels dos grans diaris valencians, que és on viu la gent més càndida del planeta.
Bromes a banda, tots sabem que no és cert. Primer: els que han redactat la notícia no se la creuen. Segon: hi ha encara una part important de la societat valenciana que sent «Catalunya» i com a gossos de Pavlov comencen a treure baba per la boca, però de ràbia. És el comodí que val per a tot. Si hui en dia el govern valencià volguera començar a instal·lar cambres de gas, en tindria prou amb soltar que «si no, les posaran a Catalunya», perquè una part gens menyspreable de la població exigira ser gasejats primer.
Però potser les coses ja no són com abans. La forma en com Compromís ha recollit el guant, anunciant que ells sí que posaran sobre la taula de la investidura aquesta condició i la resposta contundent de la Comissió Ciutat-Port recordant que els qui no volen l’ampliació són els valencians, podrien convertir l’ardit dels empresaris per pressionar per l’ampliació en un bumerang. Potser, al final, de tant gastar-lo, el comodí se’ls ha acabat descolorint i perdent l’efecte.
I soles per veure el got mig ple, vull pensar que si opten a una mesura tan a la desesperada és que realment s’ho veuen molt fotut açò d’ampliar el port. Han vist que la batalla dels arguments la tenen més que perduda. Per molts experts que compren, la realitat és que l’activitat marítima mundial tendeix a decaure i la tendència no pareix que vaja a canviar, una realitat que fins i tot reconeixen els lobbys de les navilieres, que reconeixen que «les disrupcions del transport marítim estan ací per a quedar-se». Una afirmació prou contundent, tenint en compte d’on ve.
De fet, des del final de la pandèmia, la tendència del port de València és d’una reducció d’un 10% anual dels contenidors que hi passen –la gran majoria, per cert, o estaven buits o només canviaven de vaixell. No és mala gestió ni es pot resoldre amb l’ampliació, és una tendència mundial que tendirà a accelerar-se a mesura que augmente el preu dels combustibles i es consolide la desglobalització. Potser per açò tenen tanta pressa en fer l’obra. Si ara costa justificar-la, d’ací a pocs anys pareixerà una marcianada ni tan sols proposar-ho.
