Molts ja no podrem escapar d’aquest món que creix a la velocitat d’un tumor maligne. Quasi segur que continuarem envellint ací per acabar morint penjats cap per avall dels seus fils invisibles com uns miserables insectes atrapats en una teranyina infinita. Tot va molt ràpid, massa ràpid per a entendre res, per a assimilar la nostra condició de simples espectadors condemnats a una extinció del tot anònima.
La ciutat ha crescut desproporcionadament i en el seu creixement s’ha endut les clapes de misèria sota les quals feia dècades que bategava com una vella, però, també ha arrabassat allò que encara tenia d’ànima d’una ciutat d’indígenes. Era un ciutat que brutejava, coenta, anacrònica, reconeixible en la seua hostilitat i en les seues rareses, en els seus miracles. Era una mala puta, però era la nostra.
El món creix tant de pressa com nosaltres ens fem majors, patèticament majors i indefensos, resignadament majors, irremeiablement majors, sobretot absurdament majors quan encara voldríem fer tantes coses, quan encara sentim tantes coses i ens alcem contra tantes altres.
El cas és que res no ha estat com ens ho havíem imaginat. Ara parle per mi, que volia una joventut eterna. Una existència plàcida. Una vida a l’abast de les meues limitacions com a individu, com a membre d’una classe. No ha estat possible. No serà possible.
És un divendres qualsevol. En ple segle vint-i-u m’haig de passar quasi cinc hores enllaunat dins d’un bus per a fer el trajecte entre Barcelona i València. Abans solia baixar en tren perquè tarda una hora menys -quina vergonya- fins que els trens van començar a fallar més que una escopeta de fira, fins que moure’s per Sants va passar a ser a com moure’s per dins d’un vagó de metro de Tòquio en hora punta. Mal viatjar en tren, mal fer-ho per carretera.
L’estació d’autobusos de València, igual de feta merda que trenta anys endarrere, put a pobresa, com la de Barcelona. Els coloms, grossos com pollastres, s’han fet els amos de tot. Des dels racons, els pispes, la majoria joves magrebins, vigilen atentament com caçadors de gaseles els moviments dels viatgers.
Fora de l’estació, València, gegantina, es desplega esponerosa sota una llum encegadora. Sembla un paó mascle lluint el seu exuberant plomatge de colors. Ara voldria enfilar-me a un núvol per l’escala invisible de la imaginació i desaparèixer per estalviar-me encara el viatge en tren fins al poble, enxovat dins un vagó de tren de rodalies que amb tota probabilitat estarà mal climatitzat. Estalviar-me arribar al poble i comprovar com a la dreta de les andanes un barri sencer s’ofega encara sota el fang i l’heroïna; a l’esquerra un poble desmanegat on València vomita la munió de gent que no pot pagar els seues lloguers o, pel contrari, els que tenen prou diners per a fugir i estalviar-se les incomoditats de la gran invasió turística. Ja no queda res del que vaig conèixer que és gairebé dir del que vaig ser.
El taxista que em du a l’Estació del Nord té seixanta dos anys. És un tipus prim, de bon tracte. Li agradaria deixar de treballar i perdre’s. Exactament li agradaria fer el mateix que a mi, que soc un mica més jove que ell. Tot ha canviat molt, assegura. Li parle de Patraix on vaig viure deu anys. De la Finca Roja on de xiquet solia visitar amb l’àvia uns falsos parents. Del barri del Carme dels meus anys de joventut. El taxista capcineja i somriu. No coneixeria ja res, em diu. Prou que ho sé. M’agradaria fugir, perdre’m, amagar-me en les profunditats d’un bosc a l’altra punta del món. Somie en un racó a la Islàndia més remota, en una caseta amb vistes a la immortalitat silent. Riu. La cosa no té arreglo, reble. Mire per la finestra, l’ampla avinguda. La ciutat respira fort igual que una balena ferida de mort. Pense que m’he quedat sense res. Vull dir, sense temps. Sense paradís on tornar. El taxista llavors m’explica que té els fills criats. Li han estudiat carreres. Ja han volat. El cas és que ara voldria volar ell. El problema és que amb la seua edat ja se li han acabat els bonus de la vida. On collons ha d’anar? Els bonus de la vida són els que et permeten somiar, construir del no-res, anar-te’n lluny, lluny de totes les pors. Arribem a lloc. Ens acomiadem amistosament. Ara m’espera el rodalies infecte. M’esperen els carrers del poble que ja no és. Aquell paradís que fou entre València i l’univers infinit que havia de conquerir.
