Al pont de Fortaleny, quan el sol s’enfila i l’aigua del riu raja entre reflexos daurats, pense en un altre corrent invisible: el dels algoritmes que aprenen de nosaltres per condicionar-nos sense que ho advertim. En algun despatx llunyà i anònim, algú decideix quines imatges veurem, quines paraules llegirem, què desitjarem i de què parlarem. La intel·ligència artificial ja no és una promesa de futur, sinó una màquina subtil que observa, calcula i anticipa els nostres moviments. I, tanmateix, mentre mire les barques velles amarrades a la riba, em pregunte si algun dia una màquina podrà sentir la mateixa incertesa que un llaurador davant la collita, o la mateixa sorpresa que un infant descobrint la llum entre les fulles d’un taronger.
L’essència humana no és només coneixement, sinó fragilitat, memòria, desig. Hubert Dreyfus ja ho advertia a What Computers Can’t Do (1972): “La intel·ligència humana no consisteix a seguir regles; depèn d’estar immersos en una situació.” I encara: “Cap ordinador no pot mostrar el tipus de comprensió intuïtiva i corporal que sosté l’expertesa humana.” El que ell va veure des de la filosofia, nosaltres ho comprovem cada dia: la vida no es pot descompondre en dades, perquè la vida és gest, contacte, olor, temps compartit. Deixar que la voluntat siga dictada per l’algoritme seria com deixar que la llibertat s’evapore amb la humitat de la rosada al primer sol. Els totalitarismes del segle XX ja ens van ensenyar que qui controla la paraula controla el pensament, i qui controla el pensament controla la vida. Avui no calen murs ni policies; n’hi ha prou amb servidors, pantalles i ulls digitals que no parpellegen. Però encara hi ha esperança, perquè la vida humana es resisteix a ser codificada. La IA pot ser una eina poderosa: pot curar, ensenyar, ajudar o crear. Però no pot estimar. No entén la impaciència d’esperar la pluja després de mesos de sequera, ni la melangia d’un camp buit, ni el plaer de cuinar un arròs de putxero mentre una finestra deixa entrar olor de terra mullada. Aquest món, el de les sensacions i els records, continua sent patrimoni nostre, una geografia emocional que cap algoritme sabrà reproduir sense perdre allò essencial: la imperfecció que ens fa vius.
Fernando Pessoa ho va escriure amb una claredat que encara sorprèn: “Em sent múltiple. Soc com una cambra amb innumerables miralls fantàstics que deformen, en reflexos falsos, una única realitat anterior que no és en cap i és en totes.” En aquesta multiplicitat hi viu la nostra força. Som éssers fràgils i contradictoris, capaços de somiar i d’errar alhora, i precisament això ens fa inesgotables. La màquina podrà imitar gestos o llenguatges, però no podrà comprendre el vertigen del temps, la malenconia d’un record o la felicitat inesperada d’una conversa.
Mentre torne a mirar el riu tranquil, amb una taronja dolça a la mà i el vent al rostre, recorde que la llibertat humana és una cosa petita i concreta, feta de gestos quotidians que no es poden programar. Potser la IA escriurà poemes i prendrà decisions més precises, però no sabrà mai què significa esperar una vesprada, compartir un silenci o emocionar-se davant d’un paisatge. I mentre hi haja algú que camine pel pont, que parle amb els veïns o que mire les barques balancejar-se entre llum i aigua, podrem continuar dient que el món —encara— no està del tot escrit per les màquines.
