Es veu que això del naixement del valencià va anar així: fa més de 50.000 anys els Visente Sapiens en algun remot abrigall de les muntanyes de les comarques del nord del país van començar a parlar per a posar-se d’acord en si la paella havia de dur carn de mamut o smilodon fatalis o totes dues classes a l’hora.
D’ençà aleshores el seu llenguatge va anar evolucionant fins a convertir-se en allò què parlaven els primers ibers de la tribu del saragüellans, als quals el procés de llatinització engegat pels romans no els va fer ni aire.
Aquests ibers, amb el temps adaptats als costums de Roma, van continuar parlant i escrivint el valencià fins i tot durant el temps de la llarga dominació musulmana. Tant és així, que quan Jaume I va arribar amb les seues hosts catalanes aquestes no en van tindre cap altra que anar corrents a comprar-se a la llibreria Paris-València el diccionari de la RACV i els llibrets de falla de Lo Rat per a poder entendre’s.
Val a dir que en aquell llunyà segle XIII els malvats catalans parlaven encara el llenguatge de signes llevat dels que vivien a Sarrià-Sant Gervasi que anaven a escoles de pagament i poc o molt sabien una miqueta d’anglès. Així les coses, els descendents del Visente Sapiens els van haver d’ensenyar a parlar com ells per a comunicar-se i d’ací que català i valencià s’assemblen com dues gotes d’aigua.
Com siga, els catalans, envejosos i avariciosos, va arribar el dia que es van encabotar a furtar als valencians la paella i la seua llengua. I si els arriben a deixar, s’enduen el Micalet pedra a pedra gràcies a la col·laboració de socialistes, comunistes, drag queens i gent del terreny a sou de la Banca Catalana de Pujol enano habla castellano, obsessionats en trencar Espanya.
Aquesta podria ser si fa no fa una de les teories de l’octogenari José Aparicio Pérez, un dels abrandats apologistes del secessionisme lingüístic tant com de les virtuts de la Benemèrita, membre de la RACV que, ara, junt amb Lo Rat, Vox i PP volen convertir en els mestres de valencià de les nostres escoles, en els normativitzadors d’una llengua que no parlen ni tirant-los aigua bullint. Castellanòfils rabiüts i nostàlgics del franquisme duen una eternitat fent el ridícul sense cansar-se, intentant recloure el nostre català en la cova del «valenciano de la calle» perquè no alce cap i completar així la nostra assimilació complerta a la Nación espanyola.
Res de nou. Vet ací algun episodi de les campanyes de la dreta valenciana per exterminar el valencià a compte de convertir-lo en una llengua mítica.
El 1992 Las Provincias va donar bola, una vegada més, a un conte xinés sobre l’origen del valencià. Va ser arran de l’aparició d’una suposada col·lecció de monedes mossàrabs i esteles de pedra esgrafiades propietat del xativí, Josep Gironés Garcia.
Segons Gironés, l’estranya col·lecció provava l’existència d’una nissaga de monarques autòctons prejaumins que ja parlaven valencià.
La troballa va entusiasmar l’assessor de la regidora ultra de l’Ajuntament de València, Lola García Broch, Voro López Verdejo que va traslladar un dossier documentat amb imatges d’aquelles peces al Servei d’Arqueologia municipal.
Vist el material, els tècnics van concloure que «(…) las monedas presentadas como de unos supuestos reyes de Valencia, totalmente desconocidos, de los s. VIII al XIV, son en su mayoría clasificables, a pesar de su deficiente estado de conservación. Así, entre ellas se encuentran un as hispano-romano, tal vez de Celsa (s I a.c.), varias de época colonial griega, posiblemente falsas o retocadas, algunos maravedíes del s. XVII, un AE 3 romano del s. IV, dos bronces de Quintilo y Claudio II, emperadores romanos del s III d.c., 5 maravedíes sellados del s. XVIII, 2 ases romanos muy deteriorados y un as de Adriano. El valor de este conjunto numismàtico dificilmente superará las 1.000 pts. Sobre el resto del material consideramos conveniente abstenernos de opinar dada su nula relación con la arqueologia (…)». A l’informe s’adjuntava també una recensió de l’arabista de la Universitat d’Alacant, Míkel de Epalza, suscitada per un llibre autoeditat el 1983 per Gironés mateix amb la intenció de donar a conèixer al món científic aquella col·lecció. El llibre portava per títol Los Mozárabes valencianos. Xàtiva Mozárabe. Estudio documentado basado en la arqueologia.
Epalza començava la seua crítica amb un contundent paràgraf: «Decir que este libro es una estafa científica es hacerle mucho honor. Título y subtítulo tienen la misma relación con la realidad histórica a la que se refieren que los falsos cronicones del Siglo de Oro español y mucho menos que la mayoría de las novelas históricas del siglo pasado (…)».
Després de fixar algunes nocions bàsiques sobre els mossàrabs al País Valencià, l’arabista assenyalava que «(…) el libro está basado en unos documentos inexistentes o falsos –salvo prueba contraria, que en el libro no se da-, de los que el autor dice: ‘Todos los dibujos que ilustran las páginas de este libro son copia exacta de su original, sin ninguna clase de aditamentos o concesión a la ilustración plástica que contribuya a mitificar o confundir. Lejos de esto, lo que se representa es expresar una imagen clara (que la fotografía no daría), aportando así un fiel exponente gráfico que nos vendrá a dar el reflejo más sincero y fehaciente de las figuras que proceden del pasado. Sus orginales son labras sobre piedra, mármol y estampados sobre metal que vienen a abarcar desde los siglos VIII hasta finales del XII, sobre los cuales se sienta el estudio de este trabajo’. Las 58 ilustraciones o garabatos son puro invento. Quiere darles un carácter medieval, pero los anacronismos son evidentes, tanto en las figuras y sus vestimentas como en la escritura y lengua utilizadas. Por supuesto que en ningún momento dice de dónde proceden los presuntos modelos de sus ilustraciones, ni dónde están en la actualidad. (…) Demencial. Suponemos que el autor se habrá divertido mucho haciendo sus dibujitos y empalmando sus historias.(…).»
Cinc anys després, Las Provincias anunciava a bombo i plateret tenir en la seua possessió una altra de les fantàstiques col·leccions arqueològiques de Gironés. En aquesta ocasió es tractava de més d’un centenar de pedres sobre les quals es podien llegir inscripcions escrites en caràcters cuneïformes -l’escriptura de Babilònia- com Eskola aula ab valentsya o Bon susyt, Ana ya llyts be veu, referides a l’ensenyament en valencià de l’època.
Les inscripcions estaven datades –segons el periodista anticatalanista Baltasar Bueno i Gironés mateix- no abans de l’any 1039. L’arqueòleg municipal Josep Vicent Lerma les va descriure com al·lucinants epígrafs naïfs. Malgrat tot, el llavors conseller de Cultura, Francisco Camps, va possibilitar que el cap de patrimoni de la Generalitat, Gregorio Morote, demanés un informe a la Universitat Politècnica de València per verificar l’autenticitat d’aquella col·lecció de pedrotes. Els tècnics determinaren que les inscripcions eren recents, com a molt fetes cinquanta anys endarrere sobre unes pedres, que naturalment tenien milers d’anys, una afirmació que va celebrar Las Provincias.
Camps hauria d’haver pagat de la seua butxaca l’informe i dur durant un parell d’anys almenys unes enormes orelles d’ase.
Aquest personal no té vergonya ni la coneix. El dia que Mazón, com es recordarà el number one especialista en el Tirant lo Blanch i la poesia de March, ens endolle a gent d’aquesta ramaderia com a professors la dreta haurà tocat fons i a causa de l’afront ens tindran cara a cara a milers de valencians que no volem ser ni rucs ni castellans. En «valenciano de la calle» us ho dic neandertals de l’idioma: aneu a fer la mà!.
