Del feixisme al virguisme
El feixisme clàssic incorporava un fort element mític i simbòlic, establint una forma peculiar de sacralització política que buscava conferir significat i cohesió social a través de rituals, símbols, mites i preceptes. Com a emblema central d’este moviment va adoptar l’antic fasces de l’Estat imperial romà, compost per trenta vares (virgae), generalment de bedoll o om (una per cada cúria o tribu de Roma), lligades ritualment amb una cinta de cuir roig, formant un cilindre que sostenia una destral o securis.
Tradicionalment, el feix de vares significava poder, força i unitat, ja que és més fàcil trencar una sola vara (virga) que tot un feix (virgae colligatae), mentres que la destral es referia a la capacitat de l’autoritat para de prendre i executar decisions. Este símbol expressava la cohesió de la societat sostinguda per l’Estat, l’únic garant de llei, pau i justícia. Originalment portat pels lictores, funcionaris públics que acompanyaven als magistrats romans, el fasces s’utilitzava en cerimònies i processons. Encara que no pocs moviments revolucionaris i republicans també van adoptar el fasces en la seua iconografia, va ser el règim feixista italià qui el va resignificar integralment, atorgant-li un sentit totalitari. En esta conjuntura, el fasces simbolitzava el nacionalisme i la voluntat del poble (les diverses vares nuades), cohesionat i unit sota l’autoritat centralitzada de l’Estat feixista (la destral). En el cas del feixisme espanyol o falangisme, es va adoptar un símbol anàleg: el jou i les fletxes.
El feixisme, malgrat la seua derrota en 1945, va persistir durant algunes dècades en règims polítics que el van combinar pragmàticament amb l’autoritarisme conservador i el nacionalcatolicisme, com va ocórrer a Espanya i Portugal. A més, va experimentar un ressorgiment a través de moviments i partits neofeixistes, majoritàriament extraparlamentaris, o es va veure involucrat parcialment en dictadures militars violentes i règims segregacionistes en diverses parts del món. Estos esdeveniments es van desenvolupar en el context de la Guerra Freda, on qualsevol mitjà era utilitzat pel «món lliure» en la seua lluita contra el comunisme.
La caiguda del capitalisme d’Estat soviètic i les crisis econòmiques, energètiques i socials que van assotar al món capitalista des de 1973 van impulsar l’enfortiment de moviments d’inspiració neofeixista. A partir de començaments del segle XXI, la confluència explosiva entre el devastador impacte de la crisi econòmica de 2008, les conseqüències catastròfiques del neoliberalisme, l’empitjorament del caos climàtic, l’inici del declivi energètic, la descomposició de les classes mitjanes i la deriva tòxica de les noves xarxes socials de comunicació, van provocar un canvi significatiu. En estes circumstàncies va emergir una nova condició contemporània, la del col·lapse ecosocial, que va estimular tot un enfocament polític innovador per a gestionar els enormes problemes i contradiccions a les quals havien d’enfrontar-se les elits dirigents d’un capitalisme completament globalitzat.
En els últims temps s’han utilitzat moltes denominacions per a intentar captar la novetat d’esta innovació política en el marc de la ultradreta, que afecta tant el centre com a la semiperifèria del sistema-món capitalista. Així, s’ha parlat de neofeixisme, alt right, postfeixisme, feixisme tardà, feixisme postmodern, nous feixismes, feixisme 2.0, feixisme fòssil, feixisme etern, trumpisme, nacionalpopulisme, autocratisme, extrema dreta populista o iliberalisme autoritari, entre altres. No obstant això, des del nostre punt de vista, la qual cosa està emergint no pot ser associat a alguna sort de revival, adaptació o ressonància del feixisme clàssic, perquè este fou fill d’un temps modern i expansiu, d’abundància i progrés sense fi. Però la situació de col·lapse progressiu intensificada a partir dels començaments del segle XXI, especialment a partir de 2020, marca un horitzó molt diferent, de decadència, escassetat i múltiples crisis que es reforcen mútuament, generant caos sistèmic i amenaçant la dinàmica expansiva, extractiva i acumulativa del capital. Fruit d’eixe col·lapse és l’increment de la desigualtat, la polarització social, l’empobriment de la majoria de la població i un malestar social creixent. Les elits corporatives capitalistes són conscients del procés en marxa i les seues devastadores conseqüències socials, per la qual cosa estan adoptant una estratègia política de supervivència radical.
En conseqüència, allò que s’està revelant no és el retorn o actualització del feixisme, sinó una cosa completament nova, original i filla del seu propi temps, el del col·lapse i la desintegració de la modernitat. Un fenomen molt més desconcertant, dissolvent i perillós que el feixisme, si és que això és possible. Una ferramenta immisericorde i expeditiva, encara en fase de proves, per a la gestió del col·lapse a les mans de les mateixes elits sistèmiques que l’ha fet possible i ara es veuen amenaçades per ell. Un instrument polític extrem que hem denominat virguisme. Sintèticament podria definir-se com una mutació sociopàtica del gen feixista, que aflora, en eixe temps gramscià en què el vell es resistix a morir i el nou no acaba de nàixer, com una monstruositat de nou encuny.
El virguisme, que sembla emergir en la semiperifèria i s’insinua ja en el centre del sistema, expressa paradoxalment l’enfonsament simbòlic del projecte feixista clàssic, perquè la novetat política consistix en tallar la cinta de cuir que nuava les vares (virgae) del fasces perquè aquelles se separen, escampen i dispersen, mentres la destral ha sigut reemplaçada per una motoserra d’última generació. Tot i la narrativa nacionalista, fonamentalista i ultraconservadora, ja no es tracta d’unir, amalgamar i estrényer al poble entorn de l’autoritat de l’Estat fort, que suposadament salva a la nació o religió verdadera dels seus enemics externs i interns, sinó de decretar un «salve’s qui puga», d’ordenar i imposar per les braves una llibertat perquè cadascú se les arregle pel seu compte en la jungla del col·lapse. Es proclama una llibertat absoluta per a les vares separades (pobles, col·lectius, individus) sota la implacable sobirania híbrida d’una Entitat post-estatal en gestació. Esta Entitat, resultat d’una profunda fusió entre corporacions privades, màfies moleculars, confessions fanatitzades, cossos burocràtics i forces armades, sembla estar desplaçant a l’Estat des de dins. Amb meticulosa voracitat, desarticula allò que alguna vegada va estar subjecte, ja fora sota el règim feixista o el democràtic liberal.
Ni tan sols hi ha fasces o fascios que constituir i mantindre, amb els seus ideals delirants, obrerismes postissos, desfilades vibrants, líders visionaris, narratives mítiques, croades nacionals i sinistres dispositius industrials per a assegurar l’“espai vital” nacional. No fan falta. El context és totalment diferent. Pocs es denominen hui dia com a feixistes o nacionalsocialistes. Més aviat exercixen de demòcrates zombis. Ja no es tracta de llançar-se a una carrera imperial per a fer-se amb més i més en un horitzó que mai s’aconseguix, sinó del patètic joc de les cadires en una sòrdida habitació minvant. Res més. El desolat paisatge de cada vara (virga) abandonada en la intempèrie de l’antipolítica nihilista, racista, xenòfoba i masclista. Sense sentit, propòsit o causa darrere. Només un deshumanitzant imperatiu de discriminar i sobreviure, amanit amb la desgastada retòrica identitària al mode de «nosaltres primer».
Per això ara mateix el prioritari per al verdader poder és institucionalitzar com a rebel·lia el crit genèric de llibertat, traduït en un règim libertocràtic de vares disseminades, escampades, fragilitzades, deixades a la seua sort, posades salvatgement a «competir» per les cada vegada més escasses sobres en un despietat ambient de lluita de tots (els de baix) contra tots (els de més a baix). Entretant, foguejant-se en l’estat d’excepció intermitent i la guerra civil crònica, l’Entitat emergent millora les seues prestacions, adoptant configuracions diverses en cada lloc, per a ajudar el capital a gestionar en el seu propi benefici la desfeta que este ha causat. Política cínica de la «despolitització». Economia circular de la destrucció.
Els components del virguisme
El virguisme combina tres components bàsics, que es retroalimenten mútuament: necroliberalisme, catabolisme i ecofeixisme, que actuen a un temps com a principis d’orientació ideològica i programes d’acció política.
Quant al primer d’ells, el necroliberalisme, expressa el brot psicòtic definitiu del fonamentalisme del mercat, al qual tot ha de ser sacrificat, sense contemplacions, compromisos, eufemismes ni pal·liatius il·lustrats. Enfront d’un final sense solució, la «solució final» que imposa l’absoluta lògica del mercat, que s’erigix com a despòtica divinitat immanent, una sort de Provisió de casino i ruleta russa quotidiana. Des de la profunda comunió mística entre Estat i Mercat es promulga a un temps la confusió i la cacera, l’abandó i la jungla. Necrosi del ja molt debilitat teixit democràtic i entronització de la llibertat per a ser esclaus.
El segon component del virguisme és el catabolisme en la seua versió política. Per a entendre esta, prèviament cal referir-se al capitalisme catabòlic, cridat a ser cada vegada més rellevant en un context de col·lapse civilitzacional. Es tracta d’un capitalisme assedegat d’energia i sense possibilitat de creixement, que per força ha de tornar-se catabòlic, entenent el catabolisme com un conjunt de mecanismes metabòlics de degradació mitjançant el qual un ésser viu es devora a si mateix. Així, a mesura que s’esgoten les fonts de producció rendibles, el capitalisme es veu obligat a obtindre beneficis consumint els béns socials que en un altre temps va crear. De manera que, al canibalitzar-se a si mateix, el capitalisme catabòlic convertix l’escassetat, la crisi, el desastre i el conflicte en una nova esfera d’obtenció de beneficis, generant al seu torn més devastació.
La traducció política del catabolisme es basa en una prèvia i agressiva demolició neoliberal (necroliberal) de les principals institucions de l’Estat, especialment de les que s’ocupen de protegir la ciutadania i els seus drets. Davant el buit de l’Estat, els grups del crim organitzat s’apoderen de vastos territoris i generen un sistema propi de tributació, poder i dominació, basat en la violència. La crisi de seguretat desencadenada pot llavors convertir-se en un argument poderós per a cohesionar de manera patològica a una societat temorosa entorn d’un govern autoritari, que suprimisca la democràcia formal mitjançant l’aplicació d’un estat d’excepció permanent.
Quant al tercer component, l’ecofeixisme, servix per a actualitzar les regles imperialistes sota una matriu ecològica, i per a instaurar alguna modalitat de govern autocràtic capaç d’imposar la preservació d’un suposat conjunt orgànic de la naturalesa. En la lògica ecofeixista no es descartarien les majors atrocitats, sempre que vingueren a reajustar un equilibri supremacista entre poblacions i recursos naturals. Al cap i a la fi, el capitalisme global enfronta una crisi estructural de sobreacumulació i estancament crònic. Però els grups governants també enfronten una crisi política de legitimitat estatal, hegemonia capitalista i una desintegració social generalitzada, una crisi internacional de confrontació geopolítica i una crisi ecològica de proporcions transcendentals. L’ecofeixisme, autèntica resignificació ecològica del gen feixista, funciona com un rendible dispositiu per a conjurar el desordre que amenaça l’hegemonia de la classe capitalista global, encara que això comporte un major caos per a la resta de la població.
Sota el tumult suïcida del necroliberalisme, el catabolisme i l’ecofeixisme, les forces virulentes del virguisme guanyen terreny. En este panorama, el fasces, desnuat i disgregat, veu transformada la seua antiga promesa d’unitat en una confusió de virgae que aspiren desesperadament a sobreviure mentres tot s’enfonsa. En última instància, la desbandada virguista es revela com la configuració necropolítica del col·lapse capitalista.
