Ja fa temps que no vivia unes eleccions tan especials com aquestes. Els meus amics ja grandets, que en el seu temps es van comprometre contra la dictadura, han reviscolat per viure-les intensament. S’han mobilitzat tant com han pogut per impedir la formació d’un govern de la dreta extrema. Estaven escarmentats i excitats per la censura i per les primeres actuacions de les noves autoritats victorioses de les darreres eleccions municipals i autonòmiques i no volien que passara el mateix en el govern de l’altiplà. I he vist persones que ja passaven pràcticament de tot fent actuacions impossibles que expliquen el sorprenent resultat, després d’unes enquestes que anunciaven una victòria contundent dels partits reaccionaris. Conec parelles que s’han partit el vot i, per assegurar-se que ho feien bé, un votava a Sumar i l’altre al PSOE. Fins i tot, tinc amics independentistes del Principat que han votat el PSC, perquè consideraven que era el vot més útil en aquesta ocasió. Alerta! Que ningú no pense en la mort de l’independentisme, perquè molts dels vots del PSC victoriós són vots deixats que tornaran al seu lloc en una conjuntura més favorable. Gràcies a aquests vots conjunturals, deixats, vam poder veure fer el ridícul als dirigents del Partit Popular, com González Pons, que amb la seua camisa blanca, ballaven una derrota que volien disfressar de victòria, en el balcó de la seu del PP. Un ball que, amb cara entremaliada, observava Isabel Díaz Ayuso vestida de roig.
Si hi ha una cosa que ja sabíem i que ha quedat encara més clara en aquestes eleccions és que, en la pell de brau, hi ha dos llocs que viuen una realitat totalment diferent a la resta: el País Basc i Catalunya. Només cal veure els resultats per comprovar-ho. I la conclusió que ens haurem d’empassar és que els valencians votem com els espanyols de Madrid, Múrcia o Castella. Si voleu que us diga la veritat, l’única diferència que trobe és que, quan venen els de la reacció, els valencians carreguem amb cabàs i llegó. Haurem de creure que el creixement que experimentà el nostre nacionalisme a través de Compromís, en el seu temps, té més a veure amb les conseqüències de la crisi, amb el moviment 15M, que amb el creixement real del nacionalisme. Compromís va fer, a casa nostra, el paper que van fer els independentistes a Catalunya o Podemos a la resta de l’estat. És veritat que alguna cosa s’ha avançat, seria fer trampa negar-ho. Però, cal estar alerta perquè no els passe, als amics de Compromís, com als amics de Podemos que estan pràcticament desapareguts. El bipartidisme avança amb passos agegantats. Àgueda Micó i els seus companys acabats d’elegir diputats a les Corts espanyoles hauran de fer un esforç per seguir fent-se visibles. Si no busquen com siga una veu pròpia, es dissoldran com un terròs de sucre en la suma de Yolanda Díaz.
