“Voy a escribir en castellano para que a nadie le cueste 1 hora y 11 minutos entenderme” i “en castellano, para que lo entiendan todos”. La primera frase és l’encapçalament del missatge de Vicente Mompó; la segona, el de Salomé Pradas. Així responien a les informacions periodístiques que apuntaven que, enmig de tota la negligència i la irresponsabilitat que va costar 230 vides durant la gota freda d’octubre de 2024, Mompó i Pradas sí que paraven atenció a canviar un “aquest” per un “este”, un “tipus” per un “tipo” i a llevar-li l’accent a València i no a les dades de pluviometria i cabals de rius i barrancs. Una cosa és ofegar-se i una altra de ben diferent és que t’arribe un missatge que sone a català.
No és nou, de fet. Pocs dies després de la barrancada, El Español, el digital de Pedro J. Ramírez, ja criminalitzava el valencià com a responsable del retard en l’enviament de l’alerta, ja que calia traduir el text original en castellà i no hi havia a mà algú capacitat per a fer-ho. Que l’administració valenciana haja de funcionar en castellà i que, com a màxim i encara gràcies, s’hi puga adjuntar una traducció al valencià i segons com, no es problematitza ni es posa en dubte mai. Òbviament. És l’ordre natural de les coses. Per tant, la conseqüència lògica del raonament és clara: el valencià mata.
Per què no s’envia el missatge en castellà i prou, tenint en compte que es tracta d’una urgència i un segon pot significar la diferència entre la vida i la mort? Les llengües són instruments de comunicació, veritat? Cal deixar-se de nacionalismes i dèries identitàries i apostar per l’eficiència. El castellà no és la llengua oficial d’Espanya, la lengua común i la que tothom entén? Què hi aporta, el valencià? Tothom que sap llegir el valencià sap llegir el castellà; per tant, es tracta d’una nosa inútil, que, a més, ja hem vist que ens costa vides. I, per si no en tinguéssem prou, ara resulta que els mateixos valencians no es posen d’acord en un accent i discuteixen acarnissadament per una paraula o una altra. Per què, en definitiva, hi ha valencians que ens encabotem a parlar valencià? Gràcies, Mompó, abanderat del “valenciano del pueblo”, Espanya no et podrà agrair mai tant l’obsessió lingüicida contra la llengua pròpia de Gavarda.
De fet, en els següents missatges d’alerta que va enviar la Generalitat, més endavant, quan havia de sobreactuar, per a inculpar-se de la negligència d’aquell dia, el valencià ja havia desaparegut. Ara ja no hi havia un “aquest” o un accent on no toca que ens ofegassen. En castellà, “para que todo el mundo lo entienda”. I en anglés, of course. I sense llançar-se pedres al cap si el text diu lift o elevator. O “he comido” o “comí”. El castellà sempre es “del pueblo”, albricias.
Perquè el castellà és una llengua oficial. I el valencià, no. Així de simple. Quan una llengua és oficial, com el castellà, aquestes discussions i debats no és que no tinguen lloc, és que són senzillament inimaginables. De la mateixa manera que Mompó no només no posa damunt la taula, sinó que ni tan sols pot concebre, una problematització del model de castellà oficial que li marca la Real Academia Española a la institució que presideix. Per què Engra ha de ser Enguera? Per què Chestalgar ha de ser Gestalgar? Per exemple. Ja sabem que, per als Mompons d’aquest món, el valencià, comparat amb el castellà, amb allò important de veres, és menys. Sempre menys.
No cal dir que els mateixos que es peguen colps al pit en defensa de l’Estatut i les señas de identidad són els primers que l’incompleixen sistemàticament. Concretament, l’article sisé. I, concretament, tots els punts. I mira que, de tan inofensiva que és, aquesta llei orgànica espanyola, seria ben fàcil de complir. Però això són utopies i no és cosa de perdre el temps, que és or. I més encara en una emergència. En castellano, para que lo entienda todo el mundo.
Mompó i Pradas ens podrien enviar un ES-Alert que ens avisàs de la reforma de l’Estatut. Amb el text següent: “la llengua en què alguns indígenes de la Playa de Madrid s’encaboten a parlar és la traducció automàtica al valencià mitjançant el SALT d’un original en la llengua normal; és a dir, la lengua del imperio”. Així sí que ho entendríem tots a la primera.
