El president Mazón va ser rebut l’altre dia a Cocentaina a ritme del «Cant dels Maulets» i al crit de «parla en valencià» per una part del públic que es concentrava a la Plaça del Pla amb motiu de la Fira de Tots Sants. L’escena, a bastament distribuïda per les xarxes, em va recordar la recepció que va tenir Camps en Ontinyent poc temps després que decretés l’infame tancament dels repetidors de TV3 gestionats per ACPV just quan ja havia convertit el país en una enorme cimentera i el Consell en una cova de lladres.
El gest agosarat d’un grapat de valencians de la capital del Comtat hauria de servir d’esperó a moltíssims d’altres ciutadans rebel·lats contra l’assimilació cultural i lingüística que durant els darrers anys s’ha accelerat com mai. De moment, però, aquest només és un gest aïllat en un context d’anihilament del valencià en tots els àmbits possiblement només comparable al dels anys del franquisme.
El conseller torero, castellanoparlant profund i ultradretà, és qui encapçala aquesta croada ferotge contra la llengua dels valencians, la qual compta amb la complicitat dels seus companys de viatge. Barrera i el govern valencià més castellà de la seua història, volen estoquejar el valencià i enviar-lo a l’escorxador.
Van començar reactivant el procés de galleguització i vulgarització del valencià a les institucions mamprès per Zaplana: allunyar el valencià del català alhora que s’exalça el seu registre més popular amb una clara intenció de recloure’l al reducte folklòric. Tot això, evidentment, mentre el castellà lamina l’ús de la llengua a les institucions i a l’administració.
El següent pas ha estat amenaçar l’existència de l’AVL i reforçar econòmicament les entitats del secessionisme lingüístic injectant-los diners al mateix temps que es castiga editorials com Bromera, l’Institut Ramon Llull o l’Espai Fuster de Sueca. Tot plegat, Barrera prefereix donar els diners dels valencians a la madrilenya Fundación Toro de Lídia (300 mil euros) o incentivar la preservació de la cultura folklòrica cívicoreligiosa per a la qual pensa crear un fons d’ajuts. Veurem reaparèixer tota la caterva de casposos habituals, viurem la reedició de caríssims volums dedicats a verges i sants amb predilecció dels oficialment venerats per la dreta i serem testimonis de com les subvencions se’n van a processons parasitades pels estaments més rabiosament reaccionaris.
València ja no és València oficialment i no tardarem massa en veure com el Consell entra a cavall en la televisió valenciana o en el Magnànim després de despatxar el sociòleg Vicent Flor.
La música de fons és la retòrica anticatalanista habitual, un bram al qual n’estem molt acostumats. És una melodia lletja i dissonant que vol exaltar l’envestida espanyolista i servir, també, de cortina de fum per a l’imminent saqueig del qual anem a ser víctimes. Com recordava Fuster, la dreta valenciana «a banda de ser subnormal i tendencialment feixista, mai no ha pogut sentir-se valenciana: ni tan sols ‘regionalista bien entendida’».
Per desgràcia, i enmig d’un procés de substitució lingüística a tots els Països Catalans, els valencians no som els únics que patim aquest intent d’anorreament. A les Balears passen per la mateixa situació i Catalunya -bressol de Ciudadanos i els seus tentacles- de moment capeja com pot una situació que pot arribar a ser molt endimoniada el dia que Abascal i Feijoo toquen el cel de Madrid.
Amb aquest panorama hi ha el risc de sucumbir al pessimisme i esperar resignadament un gir dels esdeveniments, un miracle, tal volta un canvi polític. També hi ha, però, l’opció de reaccionar i actuar amb intel·ligència, d’assumir que tenim una enorme responsabilitat que no és cap altra que la de prevaldre contra el que és, clar i ras, una operació per a fer-nos desaparèixer finançada amb els nostres diners i, el que és pitjor, perpetrada en el nostre nom.
