De menut, un parell de vegades a l’any, ma mare ens portava a València, als meus germans i a mi, a comprar-nos roba. I, en alguna ocasió, en la botiga, ens demanaven que els parlàrem en castellà. Ma mare, encara que s’expressava molt correctament en castellà i no tenia cap prejudici lingüístic, els deia que no, que no canviava de llengua, perquè ella pagava. I que, si no volien atendre-la en valencià, no tenia cap problema, se n’anava al local del costat i en pau. Immediatament, s’hi produïa el miracle: el responsable de l’establiment ens entenia perfectament en la llengua que portàvem de casa. Us ho dic de veritat: ma mare no defensava cap identitat ni era nacionalista, però se sentia més cómoda expressant-se amb la seua llengua. Era conservadora, però mai no va votar a la dreta, perquè, entre les coses que volia conservar, tenia la llengua. Una llengua que la nostra dreta no s’estima.
Fa uns dies, abans d’eixir de casa, vaig telefonar a un hospital privat per demanar hora per a una consulta d’un especialista. I ja vaig haver de començar el dia amb la castanya torta. «Háblame en castellano», em va dir, amb un to autoritari, la persona que, després d’una llarga sessió de musiqueta, m’agafà el telèfon. Em dir-me això, em vaig recordar de ma mare i li vaig contestar: «No, que jo pague». I, com no tenia ganes de fer mala llet, li vaig penjar. «Ja telefonaré a la vesprada a un altre hospital», em vaig dir. A continuació, vaig eixir de casa per anar a la farmàcia. Hi havia cua i, mentre esperava el meu torn, vaig sentir una senyora ja gran que es queixava a una amiga. Deia que un infermer l’havia escridassada per parlar-li en valencià. L’amiga, que també era major, li contà que havia notat un gran descans, perquè li havien posat una metgessa jove que l’entenia quan li parlava en valencià i que ara va a la consulta més calmada, més relaxada. Com que volia desconnectar de les males històries sanitàries del dia, vaig deixar de seguir la conversa i em vaig refugiar en el que deien les xarxes socials a través del mòbil. I fugint del foc vaig caure en les brases: un amic del Facebook es queixava que el Col·legi Oficial de Metges havia mostrat públicament el seu menyspreu contra la llengua del nostre país. Vaig entendre que havien protestat contra el requisit lingüístic, en compte de demanar als seus professionals associats
que, com a servidors públics, calia que atengueren els pacients en la llengua que els demanaven. «Els pacients paguen», diria la meua mare. Vaig tancar el mòbil i pensí que no es tractava només d’un tema de legalitat, sinó que, sobretot, es tractava de fer la faena com Déu mana. Es tracta només d’aplicar el sentit comú, que diu que una comunicació fluïda, el bon rotllo, és essencial perquè un metge es relacione amb un pacient. És fonamental que metge i pacient estiguen còmodes. ¿Com és possible que una persona que ja està malalta —per això va al metge— s’haja d’humiliar encara més i no tinga el dret d’expressar-se en la seua llengua? La llengua ha de ser un instrument més de treball que ajude a realitzar un bon diagnòstic i a decidir una cura adequada. És evident que, si obliguen el malalt a expressar-se en una llengua que no és la seua, el metge pot perdre informació, la qual cosa pot repercutir negativament amb el diagnòstic. I no és només el que ens diu el sentit comú o les intuïcions més elementals. Que el pacient puga parlar en la seua llengua al metge està demostrat científicament que té efectes en la seua salut. Hi ha estudis publicats que ho demostren: quan el pacient se sent respectat, és evident que s’explicarà millor.
