Fa gairebé vint anys un tipus que deia representar una associació de veïns va anunciar que sota el terreny on en uns pocs mesos s’havia de construir una escola bressol municipal, s’ocultava un antic polvorí de la guerra civil igual que si fora la tomba de l’emperador Qin Shi Guang amb les seues més de 8.000 figures de terracota.
Els periodistes locals -i els no tan locals- van córrer de seguida fins al solar per a escoltar de viva veu el representant veïnal que sabia de l’existència d’aquell edifici militar a través del testimoni d’un senyor major que, de xiquet, havia vist com els soldats republicans el sepultaven perquè no caiguera en mans de l’enemic.
Davant d’un eixam de càmeres aquell Indiana Jones, aquell Howard Carter de la Barcelona postolímpica, va advertir iracund del perill de veure un qualsevol dia volar pels aires els xiquets potser -vaig pensar- mentre cantaven Caragol treu banya o mentre feien la migdiada.
D’entrada, ningú no va pensar que allò era una bestiesa ni encara menys va contrastar la informació amb cap font experta, ni tan sols va buscar el suposat testimoni del soterrament del polvorí. Si aquell personatge haguera afirmat que en aquell terreny hi havia enterrat un OVNI amb uns quants extraterrestres momificats, quasi de segur que també se l’haurien cregut.
Com vulga que siga, els veïns van rebre la notícia amb inquietud i l’ajuntament per evitar-se maldecaps es va veure obligat a iniciar una investigació que va costar als contribuents uns 6.000 euros. Sota els terrenys, com era d’esperar, els tècnics només van trobar traces constructives d’alguna antiga séquia, d’alguna construcció agrícola.
Pocs anys després a aquest mateix tipus se’l va començar a veure pels carrers i les rodes de premsa micròfon en mà, confós entre els periodistes, com un més, com el que més. Tot just havia començat l’era de les xarxes socials.
L’altre dia vaig assistir a una xerrada sobre continguts «informatius», entreteniment et tout la reste. Durant una hora vaig comprovar astorat com els anomenats ‘mitjans tradicionals’ -els que van des del Times fins a TV3- eren tractats gairebé com a relíquies inútils entre les quatre parets d’una aula on jo mateix he maleït amb el fervor d’un frare dominic els dicteris de Trump sobre què és i què no és la informació.
L’hegemonia dels «mitjans alternatius», en terminologia del gran idiota de Washington, dels tiktokers, instagramers i altres venedors de fòtils sembla que es va consolidant a poc a poc -si de cas ja no ho està del tot- atesa la decadència empresarial en què han entrat els diaris seriosos i, sobretot, atès el grau d’analfabetisme funcional entre les generacions que pugen des de fa dues dècades.
Els estudiants de periodisme ja no volen ser Kapucinsky, Norman Mailer ni Oriana Fallaci. Fet i fet, ni tan sols saben qui són i quan els lligen, per obligació, normalment no els entenen. No se sap on algú els ha robat els referents i els ha incapacitat per a entendre els contextos. Confiats a la màgia de Google o l’eficàcia de la IA es creuen savis en una realitat de tutors envellits que els parlen de coses sense gens d’interès ni utilitat.
Els estudiants volen ser Vito Quiles, El Rubius, Sr. Cheeto, Folagor03 o Muerta Sánchez. Explicar el món entre acudits i comentaris sobre lifestyle i parlar fins a emborratxar-se de futbol o de bàsquet repetint una vegada i una altra les mateixes imbecil·litats sobre una jugada en un llenguatge pobre, en el límit de la indigència.
Tot això mentre el món passa, ens passa pel damunt i ens esclafa com miserables insectes. És aquest el temps dels idiotes o el dels darrers malencònics? Aquesta hegemonia de què parlava es pot fer del tot insuportable per a molta gent. A certes edats tampoc no és gens fàcil assumir els canvis menys encara quan aquests semblen conseqüències d’una fi de civilització. El perill és caure en una malenconia estèril o apartar-se i deixar que passe l’aire. M’apartaria en Islàndia malgrat el fred o en la lectura obsessiva o en la itinerància de teatre en teatre i de sala de cinema en sala de cinema.
Escrivia Joan Fuster allà pels seixanta pensant en els hippies que cada temps té els seus anacoretes. Els seus anacoretes, els del seu temps, es negaven heroicament a consumir. «No volen incórrer», escrivia, «en complicitat amb les estranyes i obscures forces que regeixen el ‘consum’». Fuster els admirava, «fa bonic que n’hi haja», deia, però també assegurava que no eren cap solució. Solució al desgavell de societat que estava vivint.
El problema, però, és que mentre molts ens decidim entre la malenconia i l’exili interior, el temps dels idiotes es va solidificant, ens va arrossegant al seu abisme d’obscuritat.
