Carlos Mazón i la seua gestió qüestionada de la DANA

He de confessar que he vist molt poques sessions de les Corts Valencianes. N’he presenciat, per televisió, només algunes, ja siga en directe o en fragments a través de les xarxes socials. Tinc el desig i el compromís d’alguns amics polítics que em diuen que em portaran a presenciar, en viu, sense les pantalletes, alguna de les seues sessions. Evidentment, sí que vaig veure, per la tele, la compareixença de Carlos Mazón, que va protagonitzar sis hores de debat sobre la seua gestió en la desgràcia de la DANA. Tanmateix, no va oferir cap resposta convincent sobre la seua «qüestionada» gestió. «Questionada» és la paraula més benevolent que he trobat en un titular de premsa. El president de la Generalitat va admetre errors, però no va especificar quins, i va suggerir que hi hauria conseqüències per a la seua gestió, però tampoc no va puntualitzar quines. Esperem que el pecat tinga la seua penitència. Sense entrar en el contingut del debat, del qual s’ha parlat àmpliament en els mitjans de comunicació, he de dir que el que més em va sorprendre va ser l’actuació del síndic del PSOE. No em referisc a la seua estratègia i proposta sobre la gestió del president valencià de la dana, que ha estat objecte d’anàlisi en aquest mateix diari, com també s’ha comentat la dependència del PSOE i l’intent d’aprovar uns pressupostos a canvi d’altres. No, la meua sorpresa radica en la sensació que vaig tenir en el moment que va eixir a la trona. Em vaig quedar parat i em va fer reflexionar, ja que va fer evident, en un moment, coses que ja he comentat moltes vegades en aquest diari. La primera pregunta que em vaig formular va ser: «Qui és aquest paio?». No dic el seu nom perquè no me’n recorde —encara que aquell dia el van dir per la televisió—. Sembla que el PSPV no li dona massa importància al fet que ningú no sàpia qui és el seu síndic a les Corts Valencianes. La segona pregunta que em vaig fer va ser: «Si jo, que porte compromès i interessat en la política valenciana des que tenia setze anys, no sé qui és aquest xicot, què li passarà a la majoria del personal?». Segurament, la major part de la ciutadania no sap ni tan sols que existeixen el PSPV i les Corts Valencianes. Potser és per això que resulta tan fàcil per al PP atribuir la culpa de totes les seues misèries i males gestions a Pedro Sánchez, qui sí que té unes Corts visibles i ix en la televisió. El públic sap qui és Joan Baldoví perquè apareix en la televisió espanyola, i ara comencen a conèixer Mazón perquè també ix, però la resta de figures polítiques valencianes quedaran relegades a l’oblit. Ara farà un any que vaig escriure que el PSPV havia mort. En una columna publicada el 21 de desembre de 2023 que vaig titular «Ha mort el PSPV, visca el PSOE!». Veure aparèixer, el divendres passat, un personatge que deien que era el síndic socialista i sentir-lo parlar com si fora un diputat d’Extremadura, sense ni tan sols dir «bona vesprada», com Déu mana, durant tota la sessió, em va provocar una sensació de tristesa brutal. Encara més quan el síndic del PP va fer les seues intervencions totalment en valencià, com si volguera mostrar un compromís, que no té el seu partit, amb la llengua i amb la identitat valencianes que semblava faltar en la intervenció del president i del síndic del PSOE. Està clar que no podíem esperar res d’un PSOE valencià que va decidir des de Madrid qui el dirigiria. Que la seua prioritat no és promoure polítiques pròpies que defensen els interessos i les estratègies dels socialistes valencians, sense estar subordinats a les decisions del PSOE. I, sobretot, que els importa un rave que les polítiques valencianes tinguen una visibilitat mediàtica significativa, independent dels mitjans de comunicació de Madrid. Actualment, el partit està massa influenciat per Pedro Sánchez, fet que condiciona els seus interessos i estratègies. La falta de reconeixement del síndic del PSPV i, en general, de la figura dels socialistes valencians, indica la necessitat d’una reestructuració profunda dins del partit que permeta recuperar l’essència del PSPV i reconnectar amb una ciutadania que se sent cada vegada més allunyada de les dinàmiques internes dels partits. Això, però, serà missió impossible si Compromís sap fer la faena ben feta. La faena de ser un referent potent en l’escenari polític valencià sense estar supeditat (també) a no sé quina renovació de no sé quina esquerra espanyola, que em fa la sensació que prompte descansarà en pau.

Et pot interessar