En una ocasió el pare em va dur a un combat de boxa dels que se celebraven, ocasionalment, com a part del programa nocturn de la setmana de bous. Setmana, val a dir, d’intemperància absoluta, de borratxeres barates, de sexe apressat i semifurtiu perpetrat pels portals penombrosos dels edificis, de festejadors adolescents a les envistes de la tardor, de carrers pixats, vomitats i envaïts per muntanyes de fem. Setmana, també, però, domesticada per les normes estrictes del ritual festiu sempre administrades pel poder com és costum des dels temps dels gladiadors.
A les vesprades, bous amb tota la faramalla de l’espectacle español: toreros vagament exòtics d’estricta arrel mesetària, banderillers panxuts i de culs pesants i ous prets, rellonejadors altius com Manuel Vidrié… Tot plegat, tota una tropa d’accents castellans que en acabar la faena, disfressats encara d’herois de la tauromàquia, assaltava els bars per endrapar i beure a costelles d’altri… Jefe, esto lo apuntas al ayuntamiento… Vesprades tòrrides de sol i d’ombra, d’abonaments de pobres i de rics. Tocs de corneta i pasdobles: Amparito Roca, España Cañí, Suspiros de España, Gallito… La pudor de la sang barrejada amb la sorra sollant l’empedrat del molt noble carrer Muntanya. I, encara, una multitud atònita davant de l’espectacle de la mort de la bèstia que sempre es deixa en aquell carrer, a les portes de la plaça, sagnant i amb la llengua fora com un penjat, perquè se l’emporte a l’escorxador una vulgar excavadora de pala.
A les nits, a més d’algun combat de boxa, espectacles diversos: orquestres ambulants amb solistes tenyides de ros ensenyant pit i cuixa o televisíssimes de més categoria com la rotunda Massiel o l’escarransida i trista Mari Trini… Yo no soy esa que tu te imaginas, una señorita tranquila y sencilla…
Avui en dia cap pare, com va fer el meu, s’enduria el seu fill d’entre sis i set anys a un combat. Seria un gran escàndol i no diguem ja si poques hores abans, en el mateix lloc on s’ha aixecat l’improvisat quadrilàter, s’han estoquejat cruelment uns quants bous. A finals dels anys setanta, però, jo no deuria ser l’únic xiquet endormiscat que seia en un dels cadafals de la plaça mentre dos tipus s’hostiaven a pler.
La veritat és que a penes recorde res d’aquella nit. Vagament un punt de llum en el fons d’un abisme i, lleument il·luminades, dues figures dansant una contra l’altra, movent-se nerviosament, buscant-se.
Quan era més gran, el pare jugava amb mi a boxejadors. Amb el seu tors nu, atlètic, punys enlaire, em reptava enmig de l’estret passadís del pobríssim pis del carrer Molí, on vivíem. “Posa’t en guàrdia covard! O és que tens por de Cassius Clay?”, m’amollava teatralment sense deixar d’esbufegar i moure’s endavant i endarrere, tallant-me qualsevol fugida. Naturalment, m’escagarrinava de por i de riure, tot alhora, una estranya i poderosa sensació que només gaudeixen els infants. Qui m’anava a dir que molts anys després veuria aquell gegant entaforat dins d’un taüt, del tot inofensiu, amb el seu cor trencat en un milió de trossets?
El pare se sentia més atret per la pilota i per la boxa que pel futbol. No en va, els seus millors amics eren jugadors aficionats de l’esport nacional dels valencians: Carrasco -junt amb qui va treballar tota la vida- Diguardo El Forner (Conill), Salvadoret de Musos… Res estrany. Els trinquets i els rings eren els reialmes de les classes populars. Els clubs de l’elit treballadora. A penes són memòria. Als primers els va amargar l’existència el capteniment moral de les dones, més concretament de les nostres mares que ens van prohibir jugar a pilota. Al capdavall, no hi havia res de més semblant a l’infern que els trinquets on s’apostava i es bevia, l’avantsala sorollosa dels bordells de València. Els segons els va ensinistrar el règim del nan sangonós. Espanya no podia tenir com Chicago, Los Ángeles o Nova York els seus Déus de color en què es pogueren emmirallar, fer-se la il·lusió d’una redempció, els àngels caiguts dels barris de les nostres grans ciutats. Amb el temps l’associació de la boxa amb el franquisme va fer-se inevitable. La Transició li va passar factura.
Una de les primeres coses que vaig aprendre quan vaig començar a treballar a El País és que al diari no s’escrivia de boxa per tal com era un esport violent. En canvi, sí que s’escrivia de bous. Fet i fet, les cròniques taurines de Joaquín Vidal, a qui un dia vaig tenir escrivint al meu costat, eren de les més apreciades.
No m’interessen els esports. Vaig ser un xiquet poruc en el camp de joc. Incapaç de desxifrar les evolucions dels jugadors en una pantalla de televisió, d’interpretar una cursa o de seguir una classificació de temporada. Això no obstant, reconec en l’esport i en els seues protagonistes els herois d’Homer, navegants o guerrers, vencedors o vençuts, reconec Perseu, Aquiles, Odisseu, Orfeu…
Quan a la Facultat ensopegue amb algun estudiant que només han vingut al món per cantar l’alineació del Barça -i això em passa molt- sent una pena immensa perquè no sàpiguen que Messi, en realitat, és Diòmedes lluitant contra Mart o que Ansu Fati pot ser tan valerós en el camp com Enees.
Sovint els aconselle tenir una mirada ampla sobre el món, lliure de visions esbiaixades. Solc dissuadir-los que lligen El silenci de l’heroi, un meravellós aplec de reportatges sobre figures mítiques de l’esport nord-americà escrit per Gay Talese. El cas és que el fill del sastre d’Ocean City, New Jersey, és capaç de fer-te veure darrere de les històries de Joe DiMaggio o de Floy Patterson, posem per cas, aquells herois de què parlava.
Crec que al meu pare li passava exactament el mateix que a Talese -sense tenir el seu do, clar- i que si volia jugar amb mi a ser Cassius -el nom d’esclau de Muhammad Ali– era per trencar a colps de puny la presó en què havia crescut, per convertir la seua vida dura de jornaler en una aventura trepidant. També, per mi, és clar. Però això només ho sé ara que veig créixer el meu fill entre tantes dificultats mentre jo em faig major. El meu pare era, sense dubte, un heroi tot fet de silencis.
Encara avui el puc veure al passadís en posició de guàrdia, duent-se de tant en tant els seus punys al rostre, ballant: “Vine, vine si t’atreveixes i tomba al teu pobre pare! Lluita, covard, lluita!”.
